M'agradaria dir que quan vaig entrar al ¿Saint-Tropez? ja tenia clar que era el millor que em podia passar, que no vaig pensar per un moment que pogués ser dolent per mi, que no creia que allà em trobaria els idiotes més idiotes que hagués conegut mai ningú, que sabia que allò era meravellós i que estava segura que coneixeria les persones més guais i importants de la meva vida.
M'agradaria dir-ho, però no sóc una mentidera, de manera que reconec que, de fet, pensava tot el contrari. I després de dotze anys, encara recordo el dia abans de començar el curs com el pitjor de la meva vida.
A: Ploro. De fet, no sé ni perquè ho dic, perquè és l'únic que he fet avui. Seure en un racó del meu llit, amb el cap entre els genolls, i plorar. En un moment donat, suposo que deurien ser les dos del migdia més o menys, algú ha entrat silenciosament, de puntetes, i ha deixat un plat ple de verdura i croquetes a sobre la meva tauleta de nit.
Dic meva perquè és la que ha estat al costat del meu llit cada dia des de fa quatre mesos, però ara, ja no hi queda res. Cap record d'aquests quatre mesos, que no han estat precisament bons, però acceptables comparat amb el que m'espera a partir de demà i fins l'estiu que ve.
Unes hores després d'aquesta visita, m'he mirat el plat, amb desconfiança, i he mossegat una croqueta. No era dolenta, però és que avui no em ve de gust res.
Segueixo plorant, compadint-me de mi mateixa, encara que m'hagin dit mil vegades que és pitjor. Però en moments com aquests no ho puc evitar, em sento desgraciada i punt.
Es torna a obrir la porta, entra la Teresa. Uff, trobaré a faltar la vitalitat i energia de la meva germana petita.
-Anna! Anna! -crida.
-Què vols? -li dic, intentant que no noti que estic trista.
-Baixa a sopar!
-No, no tinc gana. -li responc.
-Va, sispli, sispli!! Ja no tornarem a sopar juntes fins d'aquí moooooooolt de temps..
-Però... -començo a dir. Però llavors veig que ella també té els ulls vermells, que també ha plorat, i l'abraço-. Molt bé, anem a sopar.
-Viscaa!
L'agafo en braços i baixem al menjador. Quan arribem a la porta em diu:
-Un moment!
La deixo a terra i ella s'esmuny per la porta entreoberta, des d'on es sent el xivarri habitual. És estrany que estigui ajustada, jo sempre l'he vist oberta de bat a bat.
La Teresa torna i s'enfila als meus braços.
-Ja podem entrar -em diu.
Quants misteris, avui. Potser és que... No, és impossible. La cosa és que jo, poc a poc, començo a caminar. Un pas, un altre. Arribo a la porta. I quan intento mirar per l'escletxa que ha deixat la Teresa, es comença a obrir. I llavors ho veig. No anava tant errada.
Tots els nens, educadors, cuineres, i tothom del centre és a dins, amb globus, serpentines, plats de festa, pastissos...
És el millor regal que em podien fer, i el millor record que m'enduré. La Teresa em fa un petó i corre cap al meu germà.
En Joan també està trist, perquè durant aquests mesos, només ens teniem l'un a l'altre per superar els mals moments, intentant que la Teresa no sospités gaire cosa sobre on estàn realment els pares. Ara, ho haurà d'enfrontar sol, i no serà fàcil.
-Joan, macu, tot anirà bé -li dic, intentant creure-m'ho jo mateixa.
-Et trobaré a faltar -em respon ell.
-Ja ho sé, jo us trobaré a faltar molt als dos.
La Teresa, feliç com sempre, ens diu:
-Però ara no ploreu, que estem en una festa!
En Joan i jo ens mirem, li eixugo una llàgrima que se li escola per la galta i somriem. Qui sap quan el tornaré a veure. I ell, que ja s'ha enfrontat amb mi a cuidar de la Teresa quan estava trista, somiant que algun dia tornaria a ser feina dels pares, ara ho haurà de fer tot sol. I ella estarà més trista segurament.
Els agafo de la mà i els porto al mig de la sala, on la gent comença a ballar.
Després, vaig cap a la Maria i la Susanna, que sé que ho han preparat tot elles, i les abraço. Tenen un any menys que jo, però som molt amigues.
-Gràcies -els dic.
-Era el mínim, Anna.
La festa està animada, tothom balla, canta, menja... I jo també. Intento oblidar-me de que això ja és el final, i em deixo anar.
Però és clar, demà comença el curs i els nens han d'anar a dormir. A les nou hi van els més petits, i a dos quarts de deu i van els que tenen entre 5 i 7 anys. Acompanyo la Teresa a la seva habitació i l'ajudo a posar-se el pijama. La tapo, tot i que dubto que tingui fred, i ella em demana que li expliqui un conte. Dorm amb tres nenes més i totes hi estan d'acord.
“Hi havia una vegada quatre nenes molt maques que vivien en una caseta del bosc amb la seva mare. Cada una d'elles tenia un abric d'un color diferent, perquè no es confonguessin.
Un dia la mare li va dir a la més gran: Ester! Vés a comprar pa amb aquest dineret i porta-li a l'àvia que està malalta!
I l'Ester, com que era molt bona nena, va fer cas a la seva mare i va anar a comprar el pa amb el seu abric de color vermell.
Una estona més tard, la mare se'n va adonar que de poc li serviria el pa a l'àvia si no hi podia untar res, i li va dir a la segona filla: Teresa! Vés a comprar mel per l'àvia amb aquest dineret i li portes, que està malalta!
I la Teresa, que també era molt bona nena, va fer cas a la seva mare i va anar a comprar mel amb el seu abric de color blau.
Quan van haver passat cinc minuts, la mare va pensar que seria bo portar-li també una mica d'aigua a l'àvia, i li va dir a la tercera filla: Yolanda! Vés a buscar aigua a la font i porta-li a l'àvia que està malalta!
I la Yolanda, seguint les instruccions de la mare, va agafar l'ampolla i se'n va anar a buscar aigua a la font amb el seu abric de color groc.
Al cap de tres hores, la mare es va començar a posar nerviosa, ja que les seves filles no tornaven, i temia que no s'haguessin desviat del camí i s'haguessin trobat el llop. Així que va cridar a la seva filla més petita i li va dir: Mireia! Vés a casa l'àvia a mirar a veure si han arribat les teves germanes, que ja haurien de ser aquí.
I dit i fet, la Mireia va agafar el seu abric verd i va anar corrent a buscar les seves germanes. Quan va arribar a casa de l'àvia, les va trobar a totes adormides i va estar molt contenta perquè ella també tenia por de que se les hagués menjat el llop.
Però llavors, quan es va asseure a la cadira per descansar un moment, el llop va entrar per la porta i se la va menjar mentre la nena anava cridant.
Després d'ella, es va menjar les altres tres germanes i l'àvia, una per una, fins que la panxa gairebé li va rebentar.
Un llenyataire que passava per allà va sentir els crits i va anar a enfrontar-se amb el llop, i després d'estabornir-lo, li va obrir la panxa per treure les nenes i l'àvia, i tots junts ho van celebrar menjant pa amb mel i bevent aigua.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s'ha acabat.”
L'Ester, la Teresa, la Yolanda i la Mireia ja s'adormen. Li faig un petó a la meva germana i tanco suaument la porta, tot dient Bona nit.
Torno a la festa, tot just quan en Joan també se'n va a dormir. Ve corrent a abraçar-me i em fa un petó, mentre li dic:
-Que dormis bé.
-Igualment.
Potser els altres nois se'n riuran d'ell per estimar-me tant i demostrar-ho, però en Joan té les coses clares i tan li és el que diguin.
Els més grans del centre ens quedem una estona més a recollir el desordre i netejar la sala perquè, l'endemà, no es noti res i la festa només sigui un record del passat.
COMENTEU PLIS!! Thanks:$
P.S: I love you
P.D: Ho sentooo però és que estiic de vacances i no tinc internet només a la biblio o sigui que paciènciaa!! Però estic escrivint molt eh?
