Què canviarieu?

Buenu, ja porto un temps amb aquest blog i m'agradaria saber la vostra opinió...
Què canviarieu? Us agrada la història? Què falta en aquest blog?
Va siusplau opinions!!!
Comenteu!! Gràcies.. <3

Historietes... (7)

Quan al final la vaig convèncer que no hi havia res més a explicar, em vaig poder escapolir cap al piano. El nostre piano. Aquell dia em venia de gust tocar un estudi que havia après quan era petita a l'escola de música. Vaig estar una estona repetint-lo, i quan em vaig girar per anar-me'n, allà estava ell, escoltant-me. Em vaig posar vermella, i el vaig fer seure al meu costat. Vam tocar una meravellosa peça a quatre mans, i, tot i no haver tocat mai junts, compenetraven perfectament. Potser sempre seria així amb ell.

 ***

Aquella nit, quan totes tres ens haviem posat el pijama i estavem fent pizzes per sopar, van trucar a la porta. Com que la Isabel i la Mònica estaven mirant a quina temperatura s'havia de posar el forn, vaig anar a obrir.
-Hola! -va exclamar en Cesc.
-Què feu aquí? -vaig preguntar, sorpresa.
Tots els nois van començar a entrar, en Cesc, en Roger, els dos nois que no coneixia i, al darrere de tot, en Martí. Em va fer un petó petit i discret, i em va posar tres pizzes mig descongelades a les mans. Me'l vaig mirar, incrèdula, i em va dir:
-No us queixareu pas, oi? Us hem portat sopar!
Vaig portar les pizzes a la cuina, i la Isabel va rebufar:
-I també el fareu vosaltres el sopar?
-Dona, només és posar-les dins el forn i girar aquesta rodeta...-va dir-li en Roger-. Però si vols t'ajudo...-va continuar, amb una veu que deixava entreveure alguna cosa més.
Uff, almenys podria estar a la cuina una estona vigilant les pizzes, i ningú em faria comentaris sobre en Martí i jo. Li vaig xiuxiuejar un gràcies a l'orella, i em vaig asseure al terra, al costat del forn, decidida a esperar el que calgués.
Se'n va anar, i em vaig quedar sola a la cuina, escoltant les veus que venien de l'altra habitació. Algú, crec que el noi 1, va cridar alguna cosa de les pizzes, i vaig veure com en Martí entrava per la porta i m'oferia la mà per aixecar-me.
-Ja deuen estar aquestes pizzes -em va dir.
-Sí, potser sí.
De fet, estaven al punt, i com dos amics normals i corrents em va oferir els agafadors per treure-les i posar-les als plats. Llavors, em va agafar de la cintura i em va besar amb força, i en aquell moment en què els dos ens perdiem, en Cesc va exclamar des del menjador:
-Martí, vigila amb la noia, eh? Que no volem merders!
Vaig agafar un parell de plats i els vaig portar cap a la taula. Vaig anar a buscar alguna cadira plegable que hi havia en un racó de l'habitació i, en passar pel seu costat, li vaig dir:
-Ai, gràcies, Cesc, si no l'arribes a avisar, se'm menja la boca!
-Uhhh... -van cridar la resta. També es va sentir un xiulet per sobre.
Em vaig deixar caure en una cadira de la cuina, mentre en Martí servia la resta de pizzes, i tothom em va imitar. Estavem tots molt exaltats, i vam acabar-nos les 5 pizzes que teniem (barbacoa, quatre formatges, campesina, margarita i mediterrània) en un moment. Els nois, com sempre, es van començar a tirar el menjar per sobre, fins que un tros li va anar a parar a la Mònica, i va començar a tirar-ne ella també, i la Isabel i jo ens hi vam afegir. Ens vam barallar per la pizza, vam cridar i vam correr per la cuina, fugint de qualsevol tros de menjar volador. Li vaig tirar a el meu noi un tros de pizza, i es va aixecar, perseguint-me per la cuina, fins que al final, marejada de tantes voltes, em vaig deixar atrapar tirant-me a terra. Em va agafar i també es va tirar a terra. Després va venir la Mònica, i va cridar:
-Piló!!!
Total, que ja hi vam ser. Tothom a sobre nostre. Uff, i com pesaven! Vam quedar tots rient, estirats per la cuina, entre restes de menjar i sabates que ens haviem anat traient.
Al final, els nois van anar marxant, tot dient bona nit, i nosaltres ens en vam anar a dormir, cansades d'aquella nit, i encara de la nit anterior. L'endemà ja seria diumenge, i haviem decidit, si no estavem molt cansats, apuntar-nos a l'excursió que feien cada cap de setmana organitzada des de l'escola, que, encara que sempre estava plena de nens de primer i segon, no perdia la seva gràcia.

Se'n va anar...

I no hi ha gaire res més estressant que estar, el diumenge a les 21:32, plorant per la merda de dia que has tingut. Estar intentant acabar dues làmines de plàstica, intentant que els angles surtin rectes, i només pensant en la conversa que has tingut aquesta tarda amb el teu millor amic.
Pensar que potser no era el teu millor amic, només t'enganyaves a tu mateixa, que ell et va venir el divendres a demanar-te una abraçada sense motiu, i tu vas creure que no mereixies res millor que estar amb ell, i que després es va enfadar per una broma. Una broma que per part teva no passava d'això, que vas demanar perdó en veure que ell s'havia molestat, però ja era massa tard, i se'n va anar dient que no li tornessis a parlar.
I tu pensaves que se li passaria, que només s'havia enfadat de broma, per demostrar-te que l'havies de cuidar o el perdries, però avui hi has parlat, i no ha sigut com sempre. No ha rigut els teus comentaris, ni tan sols t'ha promès tornar-te l'abraçada quan li has demanat, no ha estat ell, i tu has vist que aquesta vegada no anava en broma.
Aquesta vegada tot trigarà a ser com sempre, i amb lu patosa que ets a l'hora d'arreglar conflictes amb els teus amics, costarà molt. I els ulls se t'omplen de llàgrimes en pensar-hi, i et mors de ganes de veure'l, per robar-li l'abraçada i, potser, arreglar les coses.
I mentrestant, escoltar "Se'n va anar".
Ell si que se n'ha anat.
http://www.youtube.com/watch?v=JQgcJ1jmVKE&feature=player_embedded
:'(

Historietes... (6)

-Martí...

-An... -estava dient ell-. Digues.

-Potser n'hauriem de parlar d'allò d'ahir, no?

-Sí, però només ho faré si acceptes que et convidi a un gelat.

-Molt bé.

* * *

I així va ser, aquella mateixa tarda vam anar a una gelateria, i, davant un gelat d'avellanes meu, i un de vainilla seu, vam parlar.

-Martí... -com veureu, jo era molt indecisa.

-Què?

-Com que què? Ahir ens vam fer petons al passadís i encara em dius que què? -vaig esclatar.

-D'acord tens raó. Potser et mereixeries més això:

I es va posar de genolls al meu costat i em va dir: 

-Anna Espuña Vés-a-saber-què-més, vols ser la meva nòvia, en la salut i en la malaltia, fins que diguem prou?

Vaig riure, potser per fer baixar una mica el nervis.

-Au, va! No ho diràs enserio! -li vaig deixar anar.

-Sí, dona, respon!

Encara em cara d'incrèdula li vaig dir:

-Sí, vull.

I llavors em va fer aixecar, i em va acostar a ell, agafant-me per les butxaques de darrere dels texans, i em va besar. D'una manera excepcional, casi de somni. No pensava en res, o potser pensava en moltes coses, no ho sé. Només sé que em sentia genial, com si tots els meus problemes, de sobte, haguessin obert la finestra i s'haguessin escapat volant. No em recordava ni dels meus pares, ni, mal em fa dir-ho, dels meus germans. Només pensava en el futur que m'esperava al costat d'en Martí. 

Quan al vespre vam tornar a casa, perquè llavors ja era casi com si fos a casa, vaig anar a la meva habitació, i la Mònica, en veure la meva cara, em va rebre amb una abraçada:

-Cunyada!

-Ai, calla! -li vaig dir.

-I què, m'ho expliques? -va exclamar contenta.

-Un moment... I la Isabel? -vaig preguntar-li.

-Ha anat a la biblioteca.

-Però si encara no hem començat a fer classes!!

-Sí, però ella és així, sempre inquieta per tenir un llibre ben gruixut a les mans -va explicar-me-. M'ho expliques?

-Segur que ho vols saber? Pensa que és el teu germà... -la vaig avisar.

-Sí, sí! Explica!

-Doncs mira, hem anat a la gelateria, i bla, bla, bla... i llavors ell... i jo... -vaig explicar-li.

La Mònica estava emocionada, volia saber-ho tot, fins i tot si besava bé el seu germà. 

Quan al final la vaig convèncer que no hi havia res més a explicar, em vaig poder escapolir cap al piano. El nostre piano. Aquell dia em venia de gust tocar un estudi que havia après quan era petita a l'escola de música. Vaig estar una estona repetint-lo, i quan em vaig girar per anar-me'n, allà estava ell, escoltant-me. Em vaig posar vermella, i el vaig fer seure al meu costat. Vam tocar una meravellosa peça a quatre mans, i, tot i no haver tocat mai junts, compenetraven perfectament. Potser sempre seria així amb ell.

Historietes... (5)

I va passar. El que imaginava des que l'havia vist en aquella sala del piano. Suaument els nostres llavis es van tocar, com per accident. El meu cor es va accelerar. Em vaig tornar a tensar, atordida per aquell contacte imprevist. Quan estava a punt d'entrar a l'habitació em va dir:
-Ei, si entres així es pensaran que t'he fet alguna cosa.
El vaig agafar i, encara sota l'efecte d'aquell "cacaolat", el vaig tornar a besar. Aquest cop més intensament.

 * * *

Em vaig despertar amb una ressaca impressionant, però, tot i el mal de cap, estava segura del que havia passat la nit anterior. En Martí m'havia fet un petó, i jo li havia tornat. Déu meu, allò era massa per mi.

Eren les nou quan va sonar la campana-despertador. Sí, resulta que allà ni tan sols podies dormir fins l'hora que volguessis els dissabtes. M'hauria d'aixecar.

La Mònica feia la mandrosa al seu llit, i la Isabel ja s'havia dutxat. Que diferents que eren, però alhora, que iguals. Em vaig aixecar i vaig anar a la dutxa, altra vegada em va tranquil·litzar l'aigua calenta, i la Mònica va trucar a la porta impacient.

Vam esperar-la per esmorzar les tres juntes, i vam estar parlant de la nit anterior. Les tres teniem molt mal de cap, i haviem oblidat algunes coses, però tot i així, recordaven perfectament que jo m'havia passat l'estona d'esquena a la pel·lícula.

-Ai, Anna, què et passava? -va preguntar la Isabel.

-Jajaja! Que tenia por, és el que passava! -se'n va burlar l'altra.

-Enserio? Però si aquella peli era per nens de tres anys! -va respondre la primera.

-Ai, buenu, i què passa? -vaig replicar.

-No res... -va dir la Isabel.

Segur que se'n recordava que me'n vaig anar plorant.

-I... per què vas plorar? -em va dir.

Els hi vaig explicar la història, que el jutge havia dictat una ordre d'allunyament dels meus pares amb els meus germans i jo, perquè havien detectat signes de maltractament en el meu germà petit, que estava en un centre per nens amb els pares amb problemes en aquella ciutat, amb la meva germana. Jo havia estat quatre mesos visquent també allà, durant l'estiu, però no hi havia ningú de la meva edat i van decidir que aniria a aquell institut. I encara me'n quedaven vuit abans de poder veure els meus pares, de poder-hi estar durant un dia, i tornar al cole. Quan tingués divuit anys podria fer el que volgués.

Es van quedar molt parades, sorpreses de la meva vida, perquè no sol passar que trobis una persona així. Odiava aquells silencis. Però estava segura que elles no em mirarien diferent, i que si jo no volia, no ho dirien a ningú. Em van dir que ho sentien, i em van prometre que seria el nostre secret.

Quan ens estàvem fent els llits, la Mònica em va dir: 

-Així, ara et puc dir cunyada?

-Com? -només vaig dir.

-Això. Em sembla que et vas estar petonejant amb el meu germà, no?

-Ehh... sí... -vaig quequejar.

-Què?? -va exclamar la Isabel.

-Doncs això... -vaig dir-. Però va començar ell!

-Però esteu sortint? -va preguntar.

-No... De fet no vam quedar en res -vaig assegurar.

-Doncs potser hi hauries de parlar, no? -va dir la Mònica.

-Això, això! -va continuar la Isabel, posant-hi cullerada.

-Sí, potser sí -vaig respondre.

Vam passar el matí fent els deures i estudiant, com a bones nenes del (us deixo a les vostres mans, lectors, el nom de l'institut, mentre no existeixi), i a l'hora de dinar, vam anar a la cafeteria, on, "accidentalment", em va tocar seure al costat d'en Martí. Quan no vaig poder més, li vaig dir:

-Martí...

-An... -estava dient ell-. Digues.

-Potser n'hauriem de parlar d'allò d'ahir, no?

-Sí, però només ho faré si acceptes que et convidi a un gelat.

-Molt bé.

Historietes... (4)

Jo només tenia ganes d'aquella nit, i, involuntàriament, desitjava que en Martí hi fos. Si us plau. Només amb ell en tindria prou.

***

I per fi va arribar el vespre, vam sopar entrepans calents de formatge (mmmm...) i després vam estar una estona parlant, esperant que fossin les 11, quan els vigilants se n'anaven, i només quedaven a l'escola dues infermeres que sempre hi eren per si algú no es trobava bé o per si hi havia algun problema.

Llavors vam agafar les llanternes, ens vam posar les sabatilles i vam anar cap a la zona de les habitacions de nois. En passar davant de la porta del costat vaig veure: Mònica Fanals.

Va ser un moment, però de seguida em va venir ell al cap. Seria possible? M'havia enamorat del germà d'una amiga? Al cap i a la fi tenia sentit, perquè ella tenia un germà de la nostra edat més o menys a l'escola. Oh, Déu meu!

I vam anar per passadissos, que segurament havia vist de dia, però de nit semblaven molt més tenebrosos. I al final hi vam arribar. Vam trucar a una porta. Martí Fanals i dos més. El cor em va fer un salt, en veure'l, i les meves sospites es van confirmar. 

-Hola germaneta! -va dir.

-No cal que et facis el simpàtic, ara, eh? -va respondre la Mònica.

-Ui, noia, parla'm millor, no? Que sóc el teu germà gran i a sobre estàs a la meva habitació! -es va queixar ell-. Ai, perdona Isabel, passa. Hola... Anna, oi?

-Sí -vaig dir, un pèl cohibida.

-Hola!! -ens van cridar dos nois, que estaven mig estirats a un llit parlant i menjant patates.

-Hola! -va dir la Isabel-. Mira, Anna, te'ls presento: En Roger i en Cesc.

-Eh... hola. -vaig respodre.

En Martí se'n va anar, per tornar deu segons més tard amb dos nois més. Un d'ells li va dir a la Mònica:

-Ostres, Mònica! Has crescut! Ara ja et podem mirar com a una dona!

-Ei, noi, para el carro! -va dir en Martí-. A la meva germana ni la toquis, eh?

-Mireu qui tenim aquí! -va respondre aquell mateix-. El germà protector entra en acció!

La Isabel i jo vam riure, però la Mònica més aviat feia cara de pomes agres. Només ho feia de broma, és clar, es notava de tres hores lluny que s'estimava molt al seu germà, i ell igual.

La Isabel va anar al costat d'en Cesc, i la Mònica em va fer seure en un altre llit, al seu costat. Vam estar una estona fent el burru amb aquells nois tan simpàtics i esbojarrats, i després ella es va aixecar per beure aigua, provocant que en Martí s'assegués al meu costat. Em deuria posar tensa de cop, perquè al cap d'uns segons em va posar les mans a la cintura i em va dir a l'orella:

-Tranquil·litza't dona que només sóc jo.

Això em sembla que encara m'hauria posat més nerviosa normalment, però vaig estar realment tranquil·la. De totes maneres, em sembla que amb aquell cacaolat m'hi havien posat alguna cosa més, perquè estava excepcionalment eufòrica, i quan vam fer votacions per posar o no una pel·lícula de por, vaig votar que sí. Amb l'experiència que tenia de pel·lícules d'aquestes, em vaig sorprendre a mi mateixa i tot.

Total: que vaig acabar d'esquenes a la televisió, mirant en Martí, inevitablement, perquè continuava al meu costat. Em mossegava fort els llavis, intentant no plorar, perquè llavors va ser la primera vegada que vaig trobar a faltar els meus pares i la meva família en aquell lloc. Al final, no vaig poder més, i una llàgrima em va caure galtes avall. I després una altra, i una altra.
I es va girar, i em va veure plorant. I em va dir:
-Ei, preciosa, què et passa?
Vaig fer que no amb el cap, i em va envoltar amb els seus braços. Uff, li deuria deixar la samarreta xopa de tant que vaig plorar. Tots estaven mirant la pel·lícula, i només la Isabel em va mirar amb cara interrogativa mentre ell em duia fora de l'habitació. Em va continuar abraçant, al final del passadís, sota una finestra per on es veia la lluna.
-Què et passa? T'enyores?
-Sí, podria ser això -li vaig respondre.
-No et preocupis, a tothom li passa quan arriba aquí. Sembla tot tan poc acollidor... Jo també em vaig enyorar el primer any, ja t'entenc.
-No em pots entendre! Això meu és molt més complicat que això!-li vaig cridar.
-...
-No estic aquí perquè jo vulgui! M'hi van obligar, i no puc veure els meus pares fins d'aquí a vuit mesos com a mínim! I ja en porto quatre! -vaig continuar.
-Perdona, Anna, no ho sabia -va dir només.
I vaig tornar a esclatar en plors.
-Ei... No ploris, preciosa...
-Ho sento... -em vaig disculpar-. No et mereixes aguantar els meus atacs.
-Tranquil·la, que no em molesta. És més, m'agrada. -va dir-. Tota tu m'agrades.
Ei, que potser s'estava declarant? Per si de cas vaig dir:
-Tu tampoc estàs malament...
-Noia, no comparis.
I em va tornar a abraçar, i així ens vam quedar, sota la lluna, en aquell passadís a les fosques. Fins que vam decidir que la peli ja s'hauria acabat, i em va ajudar a aixecar-me.
I va passar. El que imaginava des que l'havia vist en aquella sala del piano. Suaument els nostres llavis es van tocar, com per accident. El meu cor es va accelerar. Em vaig tornar a tensar, atordida per aquell contacte imprevist. Quan estava a punt d'entrar a l'habitació em va dir:
-Ei, si entres així es pensaran que t'he fet alguna cosa.
El vaig agafar i, encara sota l'efecte d'aquell "cacaolat", el vaig tornar a besar. Aquest cop més intensament.

Historietes... (3)

No vaig poder evitar girar-me, mentre la professora continuava llegint els noms de la seva llista. I el vaig veure. El noi del piano. Així que es deia Martí Fanals. I anava després de jo a la llista. Em va mirar, i com que sabia que em posaria vermella, em vaig girar cap endavant.

* * *

El primer dia de classe mola. Sí, mola. Conèixer gent nova, que no és el que més m'agrada del món, però no està malament. Saber el que segurament et passarà durant uns mesos, el que aprendràs, els llocs que visitaràs... És clar que també hi ha la part avorrida: normes, normes, normes, normes... I en aquell institut n'hi havia més de les que et puguis imaginar. Normes inútils respecte a l'aspecte (no portar mitges foradades, anar sempre amb la camisa planxada, dur les mans netes...), als altres (no adelantar mai ningú pel passadís, i menys els professors), a les coses (portar sempre dos bolígrafs blaus i dos bolígrafs negres a l'estoig per si en perdiem un -que també estava prohibit perdre res, per cert- o es gastava), i moltes més coses, a part de les normes bàsiques de tots els centres educatius de secundària (perquè els profes es referien així als instituts).

En resum, aquell dia ens vam reunir tots els cursos al saló d'actes, el director Folch ens va explicar la història de l'escola, de manera breu, va dir ell, però jo només pensava en com deuria ser la forma llarga. Va llegir les normes, tothom va cantar l'himne de l'escola (menys jo i els de primer curs, és clar) i després, per increïble que sembli, va arribar hora de dinar. Vam anar a la cafeteria, i vam seure amb quantes noies de la meva classe, i també amb les nostres veïnes d'habitació, la Mònica, la Sònia i la Paula. Vam xerrar molt. Bé, jo més aviat escoltava, perquè encara no podia opinar sobre professors d'allà, i no em sentia prou integrada per explicar la meva vida. Observant el lloc, vaig descobrir una taula plena de noies tan pintades que no se'ls veia la cara, unes quantes taules amb alumnes dels primers cursos, també algunes amb alumnes més grans, una taula amb els nois del meu curs... I sí, és clar, en Martí. Menjaven de la típica manera que ho fan els nois, barallant-se entre ells i agafant patates del plat del costat.

Les noies de la meva taula es van aixecar i van anar a portar les safates cap a l'entrada de la cuina, on s'havien de deixar. Les vaig seguir. Per sort, a la tarda estàvem lliures, per estar "educadament al pati, saludant-nos i coneixent els nous(o sigui jo)", de manera que la Isabel em va portar a un banc a seure, es veu que tampoc era el seu fort això d'anar a buscar gent per parlar.
La Mònica es va afegir a nosaltres, i després d'estar una estona comentant el dia, quan la gent ja començava a marxar, vam decidir anar a comprar berenar i després a l'habitació. Vam comprar tres croissants boníssims, i ens els vam menjar a la cuina, planejant aquella nit. Era divendres, i, encara que no teniem permís dels pares per sortir, els divendres solien ser les millors nits.
Alguns interns, com la Carla, la Sònia i la Paula, anaven a casa a passar el cap de setmana. Així que la Mònica vindria a dormir al llit que sobrava a la nostra habitació, i vam decidir que fariem una escapada cap a les habitacions dels nois. La Mònica va baixar al pati, a avisar al seu germà i alguns amics que aniriem a veure'ls, i la Isabel i jo ens vam quedar descansant tranquil·lament, estirades al llit, i ella m'explicava algunes coses que els havien passat l'última vegada que hi van anar.
Jo només tenia ganes d'aquella nit, i, involuntàriament, desitjava que en Martí hi fos. Si us plau. Només amb ell en tindria prou.

One thing!

I need that one thing, you've got that one thing! Ooooh m'encanta aquesta cançó!

A veure, no em considero directioner, perquè no tinc res, cap CD, llibre, ni res sobre ells; tampoc he escoltat la majoria de les cançons, però aquesta és genial.

Se m'enganxa com una mala cosa, i em torno boja quan la sento, i m'encanta el videoclip.

No, enserio, gran cançó, i gran grup! I tots tan guapos... que els veig i em cau la bava... Oooish sobretot en Harry Styles :$ encara que en aquest tema de quin d'ells és més guapu cadascú té la seva pròpia opinió...

Buenu després d'aquest rollo d'adolescent ingenua, només dir-vos que no m'he drogat, encara que ho pugui semblar. Però avui estic especialment optimista. Oooooh!! I per cert, idiotes no en vull jo; no es permet entrar al meu cor sense permís. Sabeu que enamorar-se és una reacció química?? I jo que em pensava que era per qualsevol altre cosa més abstracte.. O sigui que sí, si no hi ha química entre dues persones, la cosa no funciona.

Uff, ho sento per aquest post tan desordenat (és el número 10!!!), i sorry també per no haver continuat Historietes. Però tan d'optimisme em fa embogir, i no em puc concentrar en res. Algú em vol posar de peus a terra?? Gràcies!!

#socfeliçsocfeliçsocfeliç