Historietes... (3)

No vaig poder evitar girar-me, mentre la professora continuava llegint els noms de la seva llista. I el vaig veure. El noi del piano. Així que es deia Martí Fanals. I anava després de jo a la llista. Em va mirar, i com que sabia que em posaria vermella, em vaig girar cap endavant.

* * *

El primer dia de classe mola. Sí, mola. Conèixer gent nova, que no és el que més m'agrada del món, però no està malament. Saber el que segurament et passarà durant uns mesos, el que aprendràs, els llocs que visitaràs... És clar que també hi ha la part avorrida: normes, normes, normes, normes... I en aquell institut n'hi havia més de les que et puguis imaginar. Normes inútils respecte a l'aspecte (no portar mitges foradades, anar sempre amb la camisa planxada, dur les mans netes...), als altres (no adelantar mai ningú pel passadís, i menys els professors), a les coses (portar sempre dos bolígrafs blaus i dos bolígrafs negres a l'estoig per si en perdiem un -que també estava prohibit perdre res, per cert- o es gastava), i moltes més coses, a part de les normes bàsiques de tots els centres educatius de secundària (perquè els profes es referien així als instituts).

En resum, aquell dia ens vam reunir tots els cursos al saló d'actes, el director Folch ens va explicar la història de l'escola, de manera breu, va dir ell, però jo només pensava en com deuria ser la forma llarga. Va llegir les normes, tothom va cantar l'himne de l'escola (menys jo i els de primer curs, és clar) i després, per increïble que sembli, va arribar hora de dinar. Vam anar a la cafeteria, i vam seure amb quantes noies de la meva classe, i també amb les nostres veïnes d'habitació, la Mònica, la Sònia i la Paula. Vam xerrar molt. Bé, jo més aviat escoltava, perquè encara no podia opinar sobre professors d'allà, i no em sentia prou integrada per explicar la meva vida. Observant el lloc, vaig descobrir una taula plena de noies tan pintades que no se'ls veia la cara, unes quantes taules amb alumnes dels primers cursos, també algunes amb alumnes més grans, una taula amb els nois del meu curs... I sí, és clar, en Martí. Menjaven de la típica manera que ho fan els nois, barallant-se entre ells i agafant patates del plat del costat.

Les noies de la meva taula es van aixecar i van anar a portar les safates cap a l'entrada de la cuina, on s'havien de deixar. Les vaig seguir. Per sort, a la tarda estàvem lliures, per estar "educadament al pati, saludant-nos i coneixent els nous(o sigui jo)", de manera que la Isabel em va portar a un banc a seure, es veu que tampoc era el seu fort això d'anar a buscar gent per parlar.
La Mònica es va afegir a nosaltres, i després d'estar una estona comentant el dia, quan la gent ja començava a marxar, vam decidir anar a comprar berenar i després a l'habitació. Vam comprar tres croissants boníssims, i ens els vam menjar a la cuina, planejant aquella nit. Era divendres, i, encara que no teniem permís dels pares per sortir, els divendres solien ser les millors nits.
Alguns interns, com la Carla, la Sònia i la Paula, anaven a casa a passar el cap de setmana. Així que la Mònica vindria a dormir al llit que sobrava a la nostra habitació, i vam decidir que fariem una escapada cap a les habitacions dels nois. La Mònica va baixar al pati, a avisar al seu germà i alguns amics que aniriem a veure'ls, i la Isabel i jo ens vam quedar descansant tranquil·lament, estirades al llit, i ella m'explicava algunes coses que els havien passat l'última vegada que hi van anar.
Jo només tenia ganes d'aquella nit, i, involuntàriament, desitjava que en Martí hi fos. Si us plau. Només amb ell en tindria prou.