Historietes... (5)

I va passar. El que imaginava des que l'havia vist en aquella sala del piano. Suaument els nostres llavis es van tocar, com per accident. El meu cor es va accelerar. Em vaig tornar a tensar, atordida per aquell contacte imprevist. Quan estava a punt d'entrar a l'habitació em va dir:
-Ei, si entres així es pensaran que t'he fet alguna cosa.
El vaig agafar i, encara sota l'efecte d'aquell "cacaolat", el vaig tornar a besar. Aquest cop més intensament.

 * * *

Em vaig despertar amb una ressaca impressionant, però, tot i el mal de cap, estava segura del que havia passat la nit anterior. En Martí m'havia fet un petó, i jo li havia tornat. Déu meu, allò era massa per mi.

Eren les nou quan va sonar la campana-despertador. Sí, resulta que allà ni tan sols podies dormir fins l'hora que volguessis els dissabtes. M'hauria d'aixecar.

La Mònica feia la mandrosa al seu llit, i la Isabel ja s'havia dutxat. Que diferents que eren, però alhora, que iguals. Em vaig aixecar i vaig anar a la dutxa, altra vegada em va tranquil·litzar l'aigua calenta, i la Mònica va trucar a la porta impacient.

Vam esperar-la per esmorzar les tres juntes, i vam estar parlant de la nit anterior. Les tres teniem molt mal de cap, i haviem oblidat algunes coses, però tot i així, recordaven perfectament que jo m'havia passat l'estona d'esquena a la pel·lícula.

-Ai, Anna, què et passava? -va preguntar la Isabel.

-Jajaja! Que tenia por, és el que passava! -se'n va burlar l'altra.

-Enserio? Però si aquella peli era per nens de tres anys! -va respondre la primera.

-Ai, buenu, i què passa? -vaig replicar.

-No res... -va dir la Isabel.

Segur que se'n recordava que me'n vaig anar plorant.

-I... per què vas plorar? -em va dir.

Els hi vaig explicar la història, que el jutge havia dictat una ordre d'allunyament dels meus pares amb els meus germans i jo, perquè havien detectat signes de maltractament en el meu germà petit, que estava en un centre per nens amb els pares amb problemes en aquella ciutat, amb la meva germana. Jo havia estat quatre mesos visquent també allà, durant l'estiu, però no hi havia ningú de la meva edat i van decidir que aniria a aquell institut. I encara me'n quedaven vuit abans de poder veure els meus pares, de poder-hi estar durant un dia, i tornar al cole. Quan tingués divuit anys podria fer el que volgués.

Es van quedar molt parades, sorpreses de la meva vida, perquè no sol passar que trobis una persona així. Odiava aquells silencis. Però estava segura que elles no em mirarien diferent, i que si jo no volia, no ho dirien a ningú. Em van dir que ho sentien, i em van prometre que seria el nostre secret.

Quan ens estàvem fent els llits, la Mònica em va dir: 

-Així, ara et puc dir cunyada?

-Com? -només vaig dir.

-Això. Em sembla que et vas estar petonejant amb el meu germà, no?

-Ehh... sí... -vaig quequejar.

-Què?? -va exclamar la Isabel.

-Doncs això... -vaig dir-. Però va començar ell!

-Però esteu sortint? -va preguntar.

-No... De fet no vam quedar en res -vaig assegurar.

-Doncs potser hi hauries de parlar, no? -va dir la Mònica.

-Això, això! -va continuar la Isabel, posant-hi cullerada.

-Sí, potser sí -vaig respondre.

Vam passar el matí fent els deures i estudiant, com a bones nenes del (us deixo a les vostres mans, lectors, el nom de l'institut, mentre no existeixi), i a l'hora de dinar, vam anar a la cafeteria, on, "accidentalment", em va tocar seure al costat d'en Martí. Quan no vaig poder més, li vaig dir:

-Martí...

-An... -estava dient ell-. Digues.

-Potser n'hauriem de parlar d'allò d'ahir, no?

-Sí, però només ho faré si acceptes que et convidi a un gelat.

-Molt bé.