***
Aquella nit, quan totes tres ens haviem posat el pijama i estavem fent pizzes per sopar, van trucar a la porta. Com que la Isabel i la Mònica estaven mirant a quina temperatura s'havia de posar el forn, vaig anar a obrir.
-Hola! -va exclamar en Cesc.
-Què feu aquí? -vaig preguntar, sorpresa.
Tots els nois van començar a entrar, en Cesc, en Roger, els dos nois que no coneixia i, al darrere de tot, en Martí. Em va fer un petó petit i discret, i em va posar tres pizzes mig descongelades a les mans. Me'l vaig mirar, incrèdula, i em va dir:
-No us queixareu pas, oi? Us hem portat sopar!
Vaig portar les pizzes a la cuina, i la Isabel va rebufar:
-I també el fareu vosaltres el sopar?
-Dona, només és posar-les dins el forn i girar aquesta rodeta...-va dir-li en Roger-. Però si vols t'ajudo...-va continuar, amb una veu que deixava entreveure alguna cosa més.
Uff, almenys podria estar a la cuina una estona vigilant les pizzes, i ningú em faria comentaris sobre en Martí i jo. Li vaig xiuxiuejar un gràcies a l'orella, i em vaig asseure al terra, al costat del forn, decidida a esperar el que calgués.
Se'n va anar, i em vaig quedar sola a la cuina, escoltant les veus que venien de l'altra habitació. Algú, crec que el noi 1, va cridar alguna cosa de les pizzes, i vaig veure com en Martí entrava per la porta i m'oferia la mà per aixecar-me.
-Ja deuen estar aquestes pizzes -em va dir.
-Sí, potser sí.
De fet, estaven al punt, i com dos amics normals i corrents em va oferir els agafadors per treure-les i posar-les als plats. Llavors, em va agafar de la cintura i em va besar amb força, i en aquell moment en què els dos ens perdiem, en Cesc va exclamar des del menjador:
-Martí, vigila amb la noia, eh? Que no volem merders!
Vaig agafar un parell de plats i els vaig portar cap a la taula. Vaig anar a buscar alguna cadira plegable que hi havia en un racó de l'habitació i, en passar pel seu costat, li vaig dir:
-Ai, gràcies, Cesc, si no l'arribes a avisar, se'm menja la boca!
-Uhhh... -van cridar la resta. També es va sentir un xiulet per sobre.
Em vaig deixar caure en una cadira de la cuina, mentre en Martí servia la resta de pizzes, i tothom em va imitar. Estavem tots molt exaltats, i vam acabar-nos les 5 pizzes que teniem (barbacoa, quatre formatges, campesina, margarita i mediterrània) en un moment. Els nois, com sempre, es van començar a tirar el menjar per sobre, fins que un tros li va anar a parar a la Mònica, i va començar a tirar-ne ella també, i la Isabel i jo ens hi vam afegir. Ens vam barallar per la pizza, vam cridar i vam correr per la cuina, fugint de qualsevol tros de menjar volador. Li vaig tirar a el meu noi un tros de pizza, i es va aixecar, perseguint-me per la cuina, fins que al final, marejada de tantes voltes, em vaig deixar atrapar tirant-me a terra. Em va agafar i també es va tirar a terra. Després va venir la Mònica, i va cridar:
-Piló!!!
Total, que ja hi vam ser. Tothom a sobre nostre. Uff, i com pesaven! Vam quedar tots rient, estirats per la cuina, entre restes de menjar i sabates que ens haviem anat traient.
Al final, els nois van anar marxant, tot dient bona nit, i nosaltres ens en vam anar a dormir, cansades d'aquella nit, i encara de la nit anterior. L'endemà ja seria diumenge, i haviem decidit, si no estavem molt cansats, apuntar-nos a l'excursió que feien cada cap de setmana organitzada des de l'escola, que, encara que sempre estava plena de nens de primer i segon, no perdia la seva gràcia.
-Hola! -va exclamar en Cesc.
-Què feu aquí? -vaig preguntar, sorpresa.
Tots els nois van començar a entrar, en Cesc, en Roger, els dos nois que no coneixia i, al darrere de tot, en Martí. Em va fer un petó petit i discret, i em va posar tres pizzes mig descongelades a les mans. Me'l vaig mirar, incrèdula, i em va dir:
-No us queixareu pas, oi? Us hem portat sopar!
Vaig portar les pizzes a la cuina, i la Isabel va rebufar:
-I també el fareu vosaltres el sopar?
-Dona, només és posar-les dins el forn i girar aquesta rodeta...-va dir-li en Roger-. Però si vols t'ajudo...-va continuar, amb una veu que deixava entreveure alguna cosa més.
Uff, almenys podria estar a la cuina una estona vigilant les pizzes, i ningú em faria comentaris sobre en Martí i jo. Li vaig xiuxiuejar un gràcies a l'orella, i em vaig asseure al terra, al costat del forn, decidida a esperar el que calgués.
Se'n va anar, i em vaig quedar sola a la cuina, escoltant les veus que venien de l'altra habitació. Algú, crec que el noi 1, va cridar alguna cosa de les pizzes, i vaig veure com en Martí entrava per la porta i m'oferia la mà per aixecar-me.
-Ja deuen estar aquestes pizzes -em va dir.
-Sí, potser sí.
De fet, estaven al punt, i com dos amics normals i corrents em va oferir els agafadors per treure-les i posar-les als plats. Llavors, em va agafar de la cintura i em va besar amb força, i en aquell moment en què els dos ens perdiem, en Cesc va exclamar des del menjador:
-Martí, vigila amb la noia, eh? Que no volem merders!
Vaig agafar un parell de plats i els vaig portar cap a la taula. Vaig anar a buscar alguna cadira plegable que hi havia en un racó de l'habitació i, en passar pel seu costat, li vaig dir:
-Ai, gràcies, Cesc, si no l'arribes a avisar, se'm menja la boca!
-Uhhh... -van cridar la resta. També es va sentir un xiulet per sobre.
Em vaig deixar caure en una cadira de la cuina, mentre en Martí servia la resta de pizzes, i tothom em va imitar. Estavem tots molt exaltats, i vam acabar-nos les 5 pizzes que teniem (barbacoa, quatre formatges, campesina, margarita i mediterrània) en un moment. Els nois, com sempre, es van començar a tirar el menjar per sobre, fins que un tros li va anar a parar a la Mònica, i va començar a tirar-ne ella també, i la Isabel i jo ens hi vam afegir. Ens vam barallar per la pizza, vam cridar i vam correr per la cuina, fugint de qualsevol tros de menjar volador. Li vaig tirar a el meu noi un tros de pizza, i es va aixecar, perseguint-me per la cuina, fins que al final, marejada de tantes voltes, em vaig deixar atrapar tirant-me a terra. Em va agafar i també es va tirar a terra. Després va venir la Mònica, i va cridar:
-Piló!!!
Total, que ja hi vam ser. Tothom a sobre nostre. Uff, i com pesaven! Vam quedar tots rient, estirats per la cuina, entre restes de menjar i sabates que ens haviem anat traient.
Al final, els nois van anar marxant, tot dient bona nit, i nosaltres ens en vam anar a dormir, cansades d'aquella nit, i encara de la nit anterior. L'endemà ja seria diumenge, i haviem decidit, si no estavem molt cansats, apuntar-nos a l'excursió que feien cada cap de setmana organitzada des de l'escola, que, encara que sempre estava plena de nens de primer i segon, no perdia la seva gràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada