Historietes... (6)

-Martí...

-An... -estava dient ell-. Digues.

-Potser n'hauriem de parlar d'allò d'ahir, no?

-Sí, però només ho faré si acceptes que et convidi a un gelat.

-Molt bé.

* * *

I així va ser, aquella mateixa tarda vam anar a una gelateria, i, davant un gelat d'avellanes meu, i un de vainilla seu, vam parlar.

-Martí... -com veureu, jo era molt indecisa.

-Què?

-Com que què? Ahir ens vam fer petons al passadís i encara em dius que què? -vaig esclatar.

-D'acord tens raó. Potser et mereixeries més això:

I es va posar de genolls al meu costat i em va dir: 

-Anna Espuña Vés-a-saber-què-més, vols ser la meva nòvia, en la salut i en la malaltia, fins que diguem prou?

Vaig riure, potser per fer baixar una mica el nervis.

-Au, va! No ho diràs enserio! -li vaig deixar anar.

-Sí, dona, respon!

Encara em cara d'incrèdula li vaig dir:

-Sí, vull.

I llavors em va fer aixecar, i em va acostar a ell, agafant-me per les butxaques de darrere dels texans, i em va besar. D'una manera excepcional, casi de somni. No pensava en res, o potser pensava en moltes coses, no ho sé. Només sé que em sentia genial, com si tots els meus problemes, de sobte, haguessin obert la finestra i s'haguessin escapat volant. No em recordava ni dels meus pares, ni, mal em fa dir-ho, dels meus germans. Només pensava en el futur que m'esperava al costat d'en Martí. 

Quan al vespre vam tornar a casa, perquè llavors ja era casi com si fos a casa, vaig anar a la meva habitació, i la Mònica, en veure la meva cara, em va rebre amb una abraçada:

-Cunyada!

-Ai, calla! -li vaig dir.

-I què, m'ho expliques? -va exclamar contenta.

-Un moment... I la Isabel? -vaig preguntar-li.

-Ha anat a la biblioteca.

-Però si encara no hem començat a fer classes!!

-Sí, però ella és així, sempre inquieta per tenir un llibre ben gruixut a les mans -va explicar-me-. M'ho expliques?

-Segur que ho vols saber? Pensa que és el teu germà... -la vaig avisar.

-Sí, sí! Explica!

-Doncs mira, hem anat a la gelateria, i bla, bla, bla... i llavors ell... i jo... -vaig explicar-li.

La Mònica estava emocionada, volia saber-ho tot, fins i tot si besava bé el seu germà. 

Quan al final la vaig convèncer que no hi havia res més a explicar, em vaig poder escapolir cap al piano. El nostre piano. Aquell dia em venia de gust tocar un estudi que havia après quan era petita a l'escola de música. Vaig estar una estona repetint-lo, i quan em vaig girar per anar-me'n, allà estava ell, escoltant-me. Em vaig posar vermella, i el vaig fer seure al meu costat. Vam tocar una meravellosa peça a quatre mans, i, tot i no haver tocat mai junts, compenetraven perfectament. Potser sempre seria així amb ell.