Historietes... (9)

-Podré anar a veure els meus germans al centre sempre que vulgui!
-Això és fantàstic, Anna! Me n'alegro molt! Et podré acompanyar algun dia?
-Sí, de fet, hi he d'anar obligatòriament amb acompanyant, si vols vine amb mi la primera vegada.
-I la Isabel? Li sabrà greu -va dir ella.
Vaig tornar a trucar a la porta del despatx.
-Perdoni, senyor director, seria possible anar amb dos acompanyants?
-Sí, és clar, cap problema.

-També vindrà -li vaig dir a la Mònica, mentre tancava la porta.

* * *

Total, amb tot aquest xou, ja eren 2/4 de 8 del vespre, i van arribar la Carla, la Sònia i la Paula amb l'autobús per començar les classes l'endemà.

-Carla! Sònia! Paula! Com ha anat el cap de setmana? -va cridar la Mònica.

-Molt bé! I vosaltres? -va dir la Paula.

-Ui, si t'expliquem... -va respondre la Isabel.

-Ens ho vam passar mooolt bé el divendres i el dissabte, i avui hem anat d'excursió -va explicar la Mònica.

-Amb els de primer? -va preguntar la Carla-. Si que us avorriu, no?

-Hem anat al teatre -vaig explicar jo-. I he conegut la cosineta de la Isabel.

-Ah, l'Atti! -va dir ella-. Com està? Li agrada l'escola?

-Sí, em sembla que sí -va dir la Isabel.

Com que encara estàvem al pati, la Sònia va proposar que pugéssim a les habitacions per poder deixar els maletins de cap de setmana que duien elles, ja que a les 8 hauríem de baixar a sopar i sinó no tindrien temps. 

Així ho vam fer, i quan ja havien endreçat les seves coses, vam anar al menjador, tot xerrrant.

-Ah, per cert, noies, l'Anna sembla que s'ha integrat molt bé, eh? -va dir la Mònica, i jo me la vaig mirar intentant saber què volia dir amb allò-. Ha fet un molt bon amic...

És clar, la Mònica sempre seria allà per explicar les xafarderies, tot i que ja m'estava bé, així no ho havia d'explicar jo. La Carla es va aturar i em va agafar per les espatlles, mirant-me fixament als ulls i sacsejant-me.

-Què vol dir això, Anna? Ja has trobat nòvio? Això és massa! No serà una broma, oi? I qui és? Explica! Explica! -va cridar.

-Sí em deixes anar... -li vaig dir.

-Ai, sí -va dir-. I qui és?

-En Martí.

-Quin Martí? En Martí Fanals?

-Sí. Aquest mateix.

-En Martí Fanals?? El germà de la Mònica?? -van repetir la Paula i la Sònia a l'uníson.

-Sí, per què?

-Ostres, només de sentir el seu nom ja penso en totes les coses bones que li trobo: és simpàtic, bromista, sensible, per no dir del seu aspecte físic... -va dir la Carla.

-Alt, prim, fort, sempre amb un somriure als llavis, i amb uns llavis... -va continuar la Sònia.

-I uns ulls grisos... -va sospirar la Paula.

-Noies! Noies! NOIES! -va cridar la Mònica-. Em sembla molt bé que trobeu tan perfecte el meu germà, però, sisplau, no us podeu aguantar? Que és el meu germà!

-Sí, és clar -va dir la Paula-. De tota manera, és de l'Anna.

-És meu!! Muajajaja! -vaig dir, fent broma-. Que mones! Enserio esteu convençudes que estic sortint amb el noi més desitjat de l'insti?

-Sí.. -van dir totes alhora.

-Doncs que afortunada! Però, per cert, Isabel, m'expliques què passa amb en Cesc?

-Amb en Cesc? Res.. -va dir, enrojolant-se.

-És clar, res -va dir la Carla-. Totes ho hem notat Isabel.

-Doncs així per què pregunteu? -va queixar-se.

-I, diga'm, per què no li dius?

-No ho sé, suposo que espero que sigui ell.

-Quina tonteria -va dir la Sònia.

-Sí, potser sí -va admetre.

Ja arribàvem a davant la porta del menjador, quan vam sentir crits per darrere i els 5 nois de quart van venir corrents. En Martí em va aixecar per la cintura i em va fer un petò, i els altres es van distreure molestant la resta de noies. Realment, allà hi havia molt bon rotllo, entre aquelles deu persones que ara eren els meus millors amics. 

La meva vida, malgrat els problemes dels últims mesos, no podia anar gaire millor: tenia deu amics nous, un d'ells era el noi més desitjable de l'insti i a sobre era el meu nòvio, i, tot i haver plorat molt quan em van dir que no podria veure els meus germans, l'únic que en aquell moment tenia al món, ara això es solucionava, i els podria anar a veure sempre que volgués.

*___*

  

Ooooh!!! Avui estic súpercontentaa!!! :D :D :D
Resulta que per una d'aquelles casualitats de la vidaa he descobert que faran una peli del meu llibre preferit: ROIG ROBÍ!! Buenuu a mi m'agrada més VERD MARAGDA, però ve a ser el mateix perquè és la mateixa saga xD.
Ajajaj i en veure els actors, ooh, per favor, estava enamorada del personatge d'en Gideon (només al tercer llibre perquè als dos primers és un imbècil integral...) i ara tbee estic enamorada de l'actor, Jannis Niewöhner!! *___*
L'estrenaran segurament per Setmana Santa de l'any que ve (ja ho sé, falta molt de temps, però jo no dormoo pensant en en Gideon:) ), però clar com que és alemanya, potser tardarà encara unes setmanes més a arribar a Espanya..

De moment, us vaig preparant, per si algú no s'ha llegit aquests llibres tan fantàstics, copiaré el text de darrere:


Roig Robí: De vegades és una bona creu pertànyer a una família amb tants misteris! Almenys, això és el que pensa la Gwendolyn, una noia de setze anys, fins que un dia, sense saber com, es troba al Londres del penúltim tombant de segle. I llavors descobreix que ella és precisament el misteri més gran de tota la seva família. La Gwen anirà amb peus de plom per a acostumar-se a la seva nova condició de viatgera del temps, però s’adonarà, massa tard, que enamorrar-se a cavall entre dues èpoques pot complicar-li la vida de mala manera!


Blau Safir: Anar-se'n al passat quan t'acabes d'enamorar potser no és una bona idea. Això és el que pensa la Gwendolyn, de 16 anys, que acaba de descobrir que pot viatjar en el temps. Al capdavall, en Gideon i ella tenen molts altres problemes. Per exemple, salvar el món. O aprendre a ballar el minuet (cap de les dues coses no és gens senzilla!). Quan en Gideon, a més, comença a comportar-se de manera enigmàtica, la Gwendolyn té clar que ha de dominar definitivament les seves hormones. Si no, no en resultarà res, d'aquest amor més enllà del temps!

Verd Maragda:  Què fas quan et trenquen el cor? Telefonar a la teva millor amiga, menjar xocolata i donar voltes a la teva desgràcia durant setmanes. El mal és que la Gwendolyn, una viatgera en el temps a contracor, necessita les energies per a coses ben diferents: per exemple, per sobreviure. El comte de Saint Germain, un home enigmàtic, ha teixit fils en el passat que han esdevingut una xarxa perillosa en el present. Per seguir el rastre del secret, la Gwendolyn i en Gideon, amb o sense mals d'amor, no solament hauran de ballar junts un minuet en un ball vertiginós del segle XVII, sinó que aniran d'aventura en aventura a través de totes les èpoques.




Què? Us sembla interessant?? Enserioo a mi em van encantar:) Més endavant faré alguna entrada més currada. Opineu plis!!

Historietes... (8)

L'endemà ja seria diumenge, i haviem decidit, si no estavem molt cansats, apuntar-nos a l'excursió que feien cada cap de setmana organitzada des de l'escola, que, encara que sempre estava plena de nens de primer i segon, no perdia la seva gràcia.

* * *

I així va ser. Vaja, l'excursió prometia, aquell dia anàvem al centre de la ciutat, al teatre, i després a menjar amb entrepans en un parc de la zona. No era un pla fantàstic, però pitjor era res.
El teatre va estar bé, una obra poc coneguda, però molt divertida. La Isabel, la Mònica, en Cesc, en Martí i jo érem els més grans (en Roger i els altres s'havien quedat perquè estaven molt cansats), però per sort els profes no ens van obligar a fer de mainaderes.
Després de la representació, vam anar a menjar, en un parc que estava a prop del centre dels meus germans, i que jo havia visitat sovint aquell estiu. Vam dinar tranquil·lament, com persones educades, perquè si els professors que vigilaven ens haguéssin vist fent el burro, no podriem anar d'excursió els diumenges durant tot el trimestre.
Al cap d'una estona, mentre teniem temps lliure abans de tornar, va venir una nena del primer curs a veure'ns.
-Hola!
-Hola, princesa! -li va dir la Isabel, mentre la nena es llançava als seus braços.
-És la seva cosina -em va explicar la Mònica- Hola, noieta!
-Hola, Mònica i Martí i Cesc i... com et dius? -em va preguntar.
-Anna.
-Hola Anna! Jo em dic Atena, però em diuen Atti.
-Com et va l'escola? T'agrada?
-Sí, molt!!
-I les teves amigues on són? -va preguntar la Isabel.
-Jugant a amagar, és que a mi ja m'han descobert... Què feu?
-Res, xerrem -va respondre en Cesc.
L'Atti se'l va mirar amb cara de curiositat i després li va dir alguna cosa a la Isabel a l'orella. Les tres noies ens vam mirar, somrient; era bastant evident que la nena li havia dit alguna cosa respecte ells dos.
-I de què xerreu? -va insistir.
-De coses que les nenes petites com tu no han de saber -li va respondre en Martí.
-Jo no sóc una nena petita! -replicà ella.
-Ah, no? En aquest cas potser hauries d'explicar-me com es fan les equacions de segon grau, que no les entenc gaire, i si m'expliquessis qui era Carles III també m'aniria bé...
-Isabel! Diga-li algu! -va protestar.
-Martí, noi, no molestis les nenes petites.
-D'acord... -va dir ell.
La nena va fer cara de satisfacció i va marxar a reprendre el joc. Al cap d'una mitja hora els professors ens van cridar i ens van fer posar en fila per tornar cap a l'escola.
Quan vam arribar, una noia de setè em va avisar, tot just a la porta, que el director m'havia cridat i que m'estava esperant al seu despatx. Li vaig donar les gràcies i vaig estirar la Mònica fora de la fila.
-M'acompanyes al despatx del director?
-Sí, què passa?
-No ho sé, aquella noia diu que m'ha cridat i que m'espera.
-Molt bé, anem. Espero que no t'hagis posat en merders tot just els primers dies...
Després de creuar el pati i passar alguns passadissos, vam arribar davant d'una porta molt gran i ben decorada amb motius de l'arquitectura de fa uns quants segles. Vaig trucar a la porta.
-Endavant.
Vaig entrar i quan vaig ser dreta davant de la taula del director vaig dir:
-Bona tarda, sóc l'Anna Espuña.
-Ah, hola, Anna, t'estava esperant. Seu, noieta.
Em va sorprendre la calidesa del director, amb un començament molt més simpàtic que qualsevol dels professors d'allà amb qui havia parlat. Vaig seure.
-Avui m'han trucat des del centre on estan els teus germans.
-Els ha passat res? -vaig exclamar.
-No, no, tranquil·la. M'han comunicat una bona notícia: després de mirar-se els documents oficials, la justicia ha decidit que els teus germans depenen molt de tu i et necessiten, així que els podràs anar a veure sempre que vulguis.
-De veritat?!
-Sí, només i hem afegir un matís -va dir el director-. Hi hauràs d'anar amb un acompanyant, ja que, com ja saps, cap alumne intern pot sortir de l'escola sol.
Vaig fer un somriure gegant, gairebé reprimint-me les ganes de saltar sobre el director i abraçar-lo. Ell també em va somriure, i em va donar permís per marxar.
Vaig sortir del despatx, i la Mònica em va dir:
-Amb la cara que fas, suposo que no t'ha dit res dolent, oi?
-Podré anar a veure els meus germans al centre sempre que vulgui!
-Això és fantàstic, Anna! Me n'alegro molt! Et podré acompanyar algun dia?
-Sí, de fet, hi he d'anar obligatòriament amb acompanyant, si vols vine amb mi la primera vegada.
-I la Isabel? Li sabrà greu -va dir ella.
Vaig tornar a trucar a la porta del despatx.
-Perdoni, senyor director, seria possible anar amb dos acompanyants?
-Sí, és clar, cap problema.
-També vindrà -li vaig dir a la Mònica, mentre tancava la porta.

Sorry, sorry...

Sorry, sorry, sorry.. No enserio perdoneu per tants dies sense publicar...

Però ara sí, per fi, S'HAN ACABAT ELS EXAMENS!!! I ara tornaré a estar per vosaltres, i continuaré la història i bla bla bla...

I ara comencen els plans.. la setmana que ve faré cupcakes! Buenuu no ben bé perquè no hi posaré allò de colors a sobre però hi posaré lacasitos i oreos i aquestes coses..:) I si puc faré fotos i les penjaré amb la recepta, perquè no sé vosaltres, però a mi m'encanta fer postres!! 

I a veure si demà que no tindré gens de deures us puc continuar la història, que suposo que hi ha ganes..

Jajajaj quina sensació poder respirar tranquil·la una altra vegada.. Fins dmaa!