Historietes... (8)

L'endemà ja seria diumenge, i haviem decidit, si no estavem molt cansats, apuntar-nos a l'excursió que feien cada cap de setmana organitzada des de l'escola, que, encara que sempre estava plena de nens de primer i segon, no perdia la seva gràcia.

* * *

I així va ser. Vaja, l'excursió prometia, aquell dia anàvem al centre de la ciutat, al teatre, i després a menjar amb entrepans en un parc de la zona. No era un pla fantàstic, però pitjor era res.
El teatre va estar bé, una obra poc coneguda, però molt divertida. La Isabel, la Mònica, en Cesc, en Martí i jo érem els més grans (en Roger i els altres s'havien quedat perquè estaven molt cansats), però per sort els profes no ens van obligar a fer de mainaderes.
Després de la representació, vam anar a menjar, en un parc que estava a prop del centre dels meus germans, i que jo havia visitat sovint aquell estiu. Vam dinar tranquil·lament, com persones educades, perquè si els professors que vigilaven ens haguéssin vist fent el burro, no podriem anar d'excursió els diumenges durant tot el trimestre.
Al cap d'una estona, mentre teniem temps lliure abans de tornar, va venir una nena del primer curs a veure'ns.
-Hola!
-Hola, princesa! -li va dir la Isabel, mentre la nena es llançava als seus braços.
-És la seva cosina -em va explicar la Mònica- Hola, noieta!
-Hola, Mònica i Martí i Cesc i... com et dius? -em va preguntar.
-Anna.
-Hola Anna! Jo em dic Atena, però em diuen Atti.
-Com et va l'escola? T'agrada?
-Sí, molt!!
-I les teves amigues on són? -va preguntar la Isabel.
-Jugant a amagar, és que a mi ja m'han descobert... Què feu?
-Res, xerrem -va respondre en Cesc.
L'Atti se'l va mirar amb cara de curiositat i després li va dir alguna cosa a la Isabel a l'orella. Les tres noies ens vam mirar, somrient; era bastant evident que la nena li havia dit alguna cosa respecte ells dos.
-I de què xerreu? -va insistir.
-De coses que les nenes petites com tu no han de saber -li va respondre en Martí.
-Jo no sóc una nena petita! -replicà ella.
-Ah, no? En aquest cas potser hauries d'explicar-me com es fan les equacions de segon grau, que no les entenc gaire, i si m'expliquessis qui era Carles III també m'aniria bé...
-Isabel! Diga-li algu! -va protestar.
-Martí, noi, no molestis les nenes petites.
-D'acord... -va dir ell.
La nena va fer cara de satisfacció i va marxar a reprendre el joc. Al cap d'una mitja hora els professors ens van cridar i ens van fer posar en fila per tornar cap a l'escola.
Quan vam arribar, una noia de setè em va avisar, tot just a la porta, que el director m'havia cridat i que m'estava esperant al seu despatx. Li vaig donar les gràcies i vaig estirar la Mònica fora de la fila.
-M'acompanyes al despatx del director?
-Sí, què passa?
-No ho sé, aquella noia diu que m'ha cridat i que m'espera.
-Molt bé, anem. Espero que no t'hagis posat en merders tot just els primers dies...
Després de creuar el pati i passar alguns passadissos, vam arribar davant d'una porta molt gran i ben decorada amb motius de l'arquitectura de fa uns quants segles. Vaig trucar a la porta.
-Endavant.
Vaig entrar i quan vaig ser dreta davant de la taula del director vaig dir:
-Bona tarda, sóc l'Anna Espuña.
-Ah, hola, Anna, t'estava esperant. Seu, noieta.
Em va sorprendre la calidesa del director, amb un començament molt més simpàtic que qualsevol dels professors d'allà amb qui havia parlat. Vaig seure.
-Avui m'han trucat des del centre on estan els teus germans.
-Els ha passat res? -vaig exclamar.
-No, no, tranquil·la. M'han comunicat una bona notícia: després de mirar-se els documents oficials, la justicia ha decidit que els teus germans depenen molt de tu i et necessiten, així que els podràs anar a veure sempre que vulguis.
-De veritat?!
-Sí, només i hem afegir un matís -va dir el director-. Hi hauràs d'anar amb un acompanyant, ja que, com ja saps, cap alumne intern pot sortir de l'escola sol.
Vaig fer un somriure gegant, gairebé reprimint-me les ganes de saltar sobre el director i abraçar-lo. Ell també em va somriure, i em va donar permís per marxar.
Vaig sortir del despatx, i la Mònica em va dir:
-Amb la cara que fas, suposo que no t'ha dit res dolent, oi?
-Podré anar a veure els meus germans al centre sempre que vulgui!
-Això és fantàstic, Anna! Me n'alegro molt! Et podré acompanyar algun dia?
-Sí, de fet, hi he d'anar obligatòriament amb acompanyant, si vols vine amb mi la primera vegada.
-I la Isabel? Li sabrà greu -va dir ella.
Vaig tornar a trucar a la porta del despatx.
-Perdoni, senyor director, seria possible anar amb dos acompanyants?
-Sí, és clar, cap problema.
-També vindrà -li vaig dir a la Mònica, mentre tancava la porta.