Historietes... (9)

-Podré anar a veure els meus germans al centre sempre que vulgui!
-Això és fantàstic, Anna! Me n'alegro molt! Et podré acompanyar algun dia?
-Sí, de fet, hi he d'anar obligatòriament amb acompanyant, si vols vine amb mi la primera vegada.
-I la Isabel? Li sabrà greu -va dir ella.
Vaig tornar a trucar a la porta del despatx.
-Perdoni, senyor director, seria possible anar amb dos acompanyants?
-Sí, és clar, cap problema.

-També vindrà -li vaig dir a la Mònica, mentre tancava la porta.

* * *

Total, amb tot aquest xou, ja eren 2/4 de 8 del vespre, i van arribar la Carla, la Sònia i la Paula amb l'autobús per començar les classes l'endemà.

-Carla! Sònia! Paula! Com ha anat el cap de setmana? -va cridar la Mònica.

-Molt bé! I vosaltres? -va dir la Paula.

-Ui, si t'expliquem... -va respondre la Isabel.

-Ens ho vam passar mooolt bé el divendres i el dissabte, i avui hem anat d'excursió -va explicar la Mònica.

-Amb els de primer? -va preguntar la Carla-. Si que us avorriu, no?

-Hem anat al teatre -vaig explicar jo-. I he conegut la cosineta de la Isabel.

-Ah, l'Atti! -va dir ella-. Com està? Li agrada l'escola?

-Sí, em sembla que sí -va dir la Isabel.

Com que encara estàvem al pati, la Sònia va proposar que pugéssim a les habitacions per poder deixar els maletins de cap de setmana que duien elles, ja que a les 8 hauríem de baixar a sopar i sinó no tindrien temps. 

Així ho vam fer, i quan ja havien endreçat les seves coses, vam anar al menjador, tot xerrrant.

-Ah, per cert, noies, l'Anna sembla que s'ha integrat molt bé, eh? -va dir la Mònica, i jo me la vaig mirar intentant saber què volia dir amb allò-. Ha fet un molt bon amic...

És clar, la Mònica sempre seria allà per explicar les xafarderies, tot i que ja m'estava bé, així no ho havia d'explicar jo. La Carla es va aturar i em va agafar per les espatlles, mirant-me fixament als ulls i sacsejant-me.

-Què vol dir això, Anna? Ja has trobat nòvio? Això és massa! No serà una broma, oi? I qui és? Explica! Explica! -va cridar.

-Sí em deixes anar... -li vaig dir.

-Ai, sí -va dir-. I qui és?

-En Martí.

-Quin Martí? En Martí Fanals?

-Sí. Aquest mateix.

-En Martí Fanals?? El germà de la Mònica?? -van repetir la Paula i la Sònia a l'uníson.

-Sí, per què?

-Ostres, només de sentir el seu nom ja penso en totes les coses bones que li trobo: és simpàtic, bromista, sensible, per no dir del seu aspecte físic... -va dir la Carla.

-Alt, prim, fort, sempre amb un somriure als llavis, i amb uns llavis... -va continuar la Sònia.

-I uns ulls grisos... -va sospirar la Paula.

-Noies! Noies! NOIES! -va cridar la Mònica-. Em sembla molt bé que trobeu tan perfecte el meu germà, però, sisplau, no us podeu aguantar? Que és el meu germà!

-Sí, és clar -va dir la Paula-. De tota manera, és de l'Anna.

-És meu!! Muajajaja! -vaig dir, fent broma-. Que mones! Enserio esteu convençudes que estic sortint amb el noi més desitjat de l'insti?

-Sí.. -van dir totes alhora.

-Doncs que afortunada! Però, per cert, Isabel, m'expliques què passa amb en Cesc?

-Amb en Cesc? Res.. -va dir, enrojolant-se.

-És clar, res -va dir la Carla-. Totes ho hem notat Isabel.

-Doncs així per què pregunteu? -va queixar-se.

-I, diga'm, per què no li dius?

-No ho sé, suposo que espero que sigui ell.

-Quina tonteria -va dir la Sònia.

-Sí, potser sí -va admetre.

Ja arribàvem a davant la porta del menjador, quan vam sentir crits per darrere i els 5 nois de quart van venir corrents. En Martí em va aixecar per la cintura i em va fer un petò, i els altres es van distreure molestant la resta de noies. Realment, allà hi havia molt bon rotllo, entre aquelles deu persones que ara eren els meus millors amics. 

La meva vida, malgrat els problemes dels últims mesos, no podia anar gaire millor: tenia deu amics nous, un d'ells era el noi més desitjable de l'insti i a sobre era el meu nòvio, i, tot i haver plorat molt quan em van dir que no podria veure els meus germans, l'únic que en aquell moment tenia al món, ara això es solucionava, i els podria anar a veure sempre que volgués.