Aquest capítol segurament us sonarà!!:$ Perquè de fet és un copiar-pegar de historietes...(1), però l'havia de posar per si algú s'ha afegit recentment i no sap de què va...
Vaig arribar a aquest lloc podrit i horrorós. Per desgràcia, on hauria de viure fins que tingués 18 anys. El jutge va creure que era el més convenient, i ara, estava aquí. Veia molta gent, potser unes setanta persones entre nois i noies, alguns més grans que jo, alguns més petits. Tots anaven amb maletes grosses, com la meva, però, al contrari que jo, semblaven contents. Xerraven tots entre ells, contents de veure's de nou, es saludaven, i jo, allà mig, estava perduda.
Vaig arribar a aquest lloc podrit i horrorós. Per desgràcia, on hauria de viure fins que tingués 18 anys. El jutge va creure que era el més convenient, i ara, estava aquí. Veia molta gent, potser unes setanta persones entre nois i noies, alguns més grans que jo, alguns més petits. Tots anaven amb maletes grosses, com la meva, però, al contrari que jo, semblaven contents. Xerraven tots entre ells, contents de veure's de nou, es saludaven, i jo, allà mig, estava perduda.
Després,
vaig veure uns vint nens i nenes de 12 anys, que seguien una
professora. Abans que la multitud m'esclafés, vaig decidir anar a parlar
amb ella.
-Bon dia, sóc l'Anna Espuña.
-Ah, deu ser la nova, no?- em va preguntar.
-Sí, professora- li vaig contestar.
-Molt bé- va dir-. Terrats! Acompanyi la seva companya a l'habitació! La comparteix amb vostè i la Roig.
-Ara
mateix- va contestar una altra alumna, un pèl més baixeta que jo, amb
els cabells llargs i arrissats lligats en una cua-. Vine!- em va dir.
Mentre
la seguia, l'anava mirant, de dalt a baix. Semblava simpàtica i
sincera, però potser un pèl massa xerraire. La seva maleta deia que el
seu nom era Carla. Em va semblar un nom bonic, i que li quedava bé. Va
avisar a una altra noia que es deia Isabel, que també ens va seguir.
-Com et dius?- em va preguntar la tal Isabel.
-Anna.
-Jo
sóc la Carla i ella, la Isabel- va contestar l'altra.- Ei! Espero que
t'agradi aquest cole. La gent, sobretot els profes, semblen molt
estirats, però a poc a poc es deixen anar, i a mig curs ja semblen part
de nosaltres. La nostra habitació aquest any és la 116. Des de fora
semblen habitacions cutres, però un cop a dins són molt acollidores.
L'edifici no és precisament allò que se'n diu bonic, però la gent, és
com una família gegant...
-Ja hi som- la va interrompre la Isabel-.
Em
va salvar, si no haguéssim arribat a l'habitació, la Carla hagués
seguit parlant tota la vida. I en veure la porta, uff. Una porta marró,
amb tres claus idèntiques enganxades amb cel·lo. Una per cadascuna. I un
cartellet que posava:
Vam
arrencar el cel·lo, em van donar una de les claus, no sense avisar-me
que no la perdés, i la Isabel va obrir la porta. Realment, l'habitació
era acollidora. Estava pintada de blanc, i el terra era de rajoles
negres. Tenia una finestra gran, i els llençols dels tres llits eren de
color verd clar, el mateix color que la faldilla de l'uniforme. Entre
els llits, hi havia unes cortines que es podien córrer i descórrer, i al
costat de la porta, un armari petit, però suficient per guardar dos
uniformes, un abric i un parell de sabates de cadascuna.
Hi
havia dues portes: darrere d'una, un lavabo amb un vàter, una pica i
una dutxa. Darrere l'altra, una petita estança on hi havia una televisió
antiga, una cuina mínima i una taula rectangular per menjar i estudiar.
Llavors, encara no tenia ni idea de quants sopars inoblidables faria
allà, amb la Carla, la Isabel, i molta gent que encara no havia conegut.
Encara estava imaginant la meva vida allà, quan la Isabel em va cridar:
-Anna! La teva roba normal, tot el que no sigui l'uniforme, l'has de guardar en els calaixos de sota el teu llit.
-Molt bé- li vaig contestar-. Però quin és el meu llit?
-El meu és el del mig!- va saltar la Carla.
-No! El del mig per mi!- es va queixar la Isabel.
I
mentre es perseguien per l'habitació fent guerra de coixins, em vaig
instal·lar silenciosament al de més a la dreta, el del costat de la
porta, lluny de la finestra. Al final, la Isabel es va quedar el del mig
i la Carla l'altre.
Quan
ho vam tenir tot col·locat, em van ensenyar l'escola, que no estava
gens malament. Tenia varies sales petites, pels alumnes que els agradava
la música, i per gran alegria per mi, en una hi havia un piano.
L'escola també tenia una biblioteca gegant, un gimnàs, un menjador típic
d'institut, una sala comuna, laboratoris, i altres tipus d'aules, a més
de les normals.
Vam
acabar la visita, i vam anar a veure les noies de tercer, que estaven
en una habitació al costat de la nostra. També eren tres: la Mònica, la
Sònia i la Paula. De seguida em van caure molt bé. Entre les cinc em van
explicar una mica el funcionament de l'escola, i també que hi havia
tres nenes més de tercer i dues de quart, totes molt tontes i
presumides. Em van explicar també les seves excursions nocturnes de
l'any passat cap al pis dels nois, i em van prometre que aquest any hi
tornaríem.
Després
de posar-me al dia, vam anar a dinar, que la panxa ens rugia. L'endemà
arribarien la resta d'alumnes, els que vivien a casa seva, i allà no
s'hi podria parlar de tant soroll.
A
la tarda, elles es van quedar a l'habitació, aprofitant l'últim dia de
vacances, i jo, vaig aprofitar-lo anant a tocar el piano. En arribar a
les sales de música, no sense perdre'm una mica, vaig entrar a la del
piano. Vaig tancar la porta i llavors, en girar-me cap a l'instrument,
vaig veure un noi que em mirava.
-Hola..- vaig dir.
-Hola, ets nova?- em va preguntar-. No t'havia vist mai per aquí.
-Sí, he arribat avui.
-Doncs llavors, benvinguda. Que venies a tocar el piano?
-Sí.. però si hi ets tu...
-Sí,
hi sóc jo, però et pots esperar un moment. Es que porto tot l'estiu
sense tocar-lo, i el trobava a faltar. Saps? Me l'estimo molt aquest
piano.
-Cap problema ja tornaré demà- li vaig dir.
-No, dona, no.
Em va assenyalar una cadira al costat del piano.
-Seu aquí que toco una peça i després, tot teu- em va prometre.
Em
vaig asseure on m'havia dit, i el vaig escoltar. Em va fer posar la
pell de gallina. Aquell noi desconegut, tocava meravellosament bé, però
em vaig reprimir les ganes de tancar els ulls, perquè hagués semblat
idiota. A més, qui sap si li pujaven ràpid els fums a aquell. Es va
aixecar i em va preguntar si m'havia agradat.
-Massa- li vaig confessar.
-Oh, tot el mèrit és del piano, ja veuràs, prova'l. No et preocupis, jo me'n vaig.
Em
vaig asseure i vaig començar a tocar. El noi tenia raó, aquell piano
era molt bo. Només va ser més tard, al llit, quan pensava en aquella
trobada, quan vaig recordar que no sabia com es deia. Tant se val, ja li
preguntaria un altre dia.
