Bon Nadal!! =)

Bon Nadal!!!

Últimament, tinc el blog molt abandonat... I com més dies passen més mandra em fa escriure... Però avui m'he omplert de valor i vinc aquí a publicar.
I us demano perdó ja que estem...:$

El problema és que vaig començar el blog a 3r d'ESO i la cosa anava bé, tenia temps de sobres per avorrir-me, però és clar, el temps passa i ara estic a 4t. I és més xungu... I entre examens i treballs no trobo temps per fer el que jo vull, i si el tinc, el passo tocant el piano (Little things, a veure si un dia us penjo un video!!), facebook, coneguent gent genial (la Marina, mi clon!!!) i "fangirling" One Direction.

Però és Nadal (i estic content! nana nana nana nanana!!) (realment em molava l'anunci de TV3 pero em va acabar rallant) i vinc aquí a felicitar-vos a tots i a preguntar a veure si ja heu tingut alguns regals:)

Jo, ja us ho dic, els reis van passar abans d'hora perquè el dia 6 alguns familiars treballen i no podem veure'ns així que el reis de fora de casa ja han portat els regals. I ho confesso, tot i que em va fer moltíssima ilusió el llibre de 1D (ho sé, segurament hi ha algú que em menysprearà per ser Directioner, però que hi farem, ara em fa ràbia pensar que fa un parell d'anys era jo qui menyspreava a les Beliebers i ara veig que en realitat totes som una gran família #nohate), finalment el que em va agradar més van ser uns guants sense dits (en realitat també en venien uns amb dits però no em molen tant) que al principi em vaig quedar bastant--> Ok. Però ara m'encanten, perquè el que passa és que a mi em sonaven d'alguna cosa però no sabia de què i parlant-ho amb la meva germana hem descobert que són com els guants de Ravenclaw (suposo que tothom sabrà què és, no?? Per si de cas, és una de les residències de Hogwarts. I per si de cas, que també suposo que tothom ho sap, Hogwarts és l'escola de màgia de Harry Potter). I ara m'encanta Ravenclaw!! I trobo que és perfecte per mi! I potser em disfressaré d'alumna de Ravenclaw per Carnaval però això no crec, potser el 2014 depèn de com vagin les coses pero aquest any vull anar de Gwendolyn Sheperd (Roig Robí) en principi.

I m'haurieu de veure, jo, aquí, amb els meus guants sense dits, que no combinen en absolut amb la meva samarreta de ratlles vermelles i blanques (a lo Louis), i teclejant aquest post, que pensant-hi bé ha quedat molt desordenat, però per Nadal, tot s'hi val!!!

I a vosaltres, què us ha cagat el tió??

I'm in love with you.. and all your little things!

Your hand fits in mine like it's made just for me, but bear this in mind it was meant to be. And I'm joining up the dots with the freckles on your cheeks and it all makes sense to me.

Oh, per favor!!! M'encanta aquesta cançó! 

Us deixo l'enllaç, enserio, jo la trobo preciosa, Little things.

És l'amor en estat pur, l'eterna història en què les noies no se senten bé amb elles mateixes, ens veiem potes de gall, curves, no ens agrada la nostra veu en els vídeos, ens fa por saber què pesem, per por a engreixar-nos, i només ens veiem els defectes. I els nois de 1D repeteixen una i altra vegada que aquests detallets, això que pensem que són defectes, és el que ens fa especials i perfectes per ells.

I a sobre el vídeo ens deixa a totes les Directioners amb la bava que cau, perquè tota l'estona miren a la càmera, com si cantessin només per a nosaltres, i en Louis i en Niall, que normalment no canten massa, canten sols i m'encanta!! 

Perdoneu si em faig pesada amb això, segurament a algú de vosaltres no us agraden, però a qui sí, espero que estigueu d'acord amb mi!!

I per cert, si hi ha alguna Directioner, mirant aquest blog, comenteu: Teniu entrades pel maig a BCN?? Jo sí..:D

Re-historietes...(5)

Aquest capítol segurament us sonarà!!:$ Perquè de fet és un copiar-pegar de historietes...(1), però l'havia de posar per si algú s'ha afegit recentment i no sap de què va...


Vaig arribar a aquest lloc podrit i horrorós. Per desgràcia, on hauria de viure fins que tingués 18 anys. El jutge va creure que era el més convenient, i ara, estava aquí. Veia molta gent, potser unes setanta persones entre nois i noies, alguns més grans que jo, alguns més petits. Tots anaven amb maletes grosses, com la meva, però, al contrari que jo, semblaven contents. Xerraven tots entre ells, contents de veure's de nou, es saludaven, i jo, allà mig, estava perduda.

Després, vaig veure uns vint nens i nenes de 12 anys, que seguien una professora. Abans que la multitud m'esclafés, vaig decidir anar a parlar amb ella.

-Bon dia, sóc l'Anna Espuña.

-Ah, deu ser la nova, no?- em va preguntar.

-Sí, professora- li vaig contestar.

-Molt bé- va dir-. Terrats! Acompanyi la seva companya a l'habitació! La comparteix amb vostè i la Roig.

-Ara mateix- va contestar una altra alumna, un pèl més baixeta que jo, amb els cabells llargs i arrissats lligats en una cua-. Vine!- em va dir.

Mentre la seguia, l'anava mirant, de dalt a baix. Semblava simpàtica i sincera, però potser un pèl massa xerraire. La seva maleta deia que el seu nom era Carla. Em va semblar un nom bonic, i que li quedava bé. Va avisar a una altra noia que es deia Isabel, que també ens va seguir.

-Com et dius?- em va preguntar la tal Isabel.

-Anna.

-Jo sóc la Carla i ella, la Isabel- va contestar l'altra.- Ei! Espero que t'agradi aquest cole. La gent, sobretot els profes, semblen molt estirats, però a poc a poc es deixen anar, i a mig curs ja semblen part de nosaltres. La nostra habitació aquest any és la 116. Des de fora semblen habitacions cutres, però un cop a dins són molt acollidores. L'edifici no és precisament allò que se'n diu bonic, però la gent, és com una família gegant...

-Ja hi som- la va interrompre la Isabel-.

Em va salvar, si no haguéssim arribat a l'habitació, la Carla hagués seguit parlant tota la vida. I en veure la porta, uff. Una porta marró, amb tres claus idèntiques enganxades amb cel·lo. Una per cadascuna. I un cartellet que posava:

Vam arrencar el cel·lo, em van donar una de les claus, no sense avisar-me que no la perdés, i la Isabel va obrir la porta. Realment, l'habitació era acollidora. Estava pintada de blanc, i el terra era de rajoles negres. Tenia una finestra gran, i els llençols dels tres llits eren de color verd clar, el mateix color que la faldilla de l'uniforme. Entre els llits, hi havia unes cortines que es podien córrer i descórrer, i al costat de la porta, un armari petit, però suficient per guardar dos uniformes, un abric i un parell de sabates de cadascuna.

Hi havia dues portes: darrere d'una, un lavabo amb un vàter, una pica i una dutxa. Darrere l'altra, una petita estança on hi havia una televisió antiga, una cuina mínima i una taula rectangular per menjar i estudiar. Llavors, encara no tenia ni idea de quants sopars inoblidables faria allà, amb la Carla, la Isabel, i molta gent que encara no havia conegut.

Encara estava imaginant la meva vida allà, quan la Isabel em va cridar:

-Anna! La teva roba normal, tot el que no sigui l'uniforme, l'has de guardar en els calaixos de sota el teu llit.

-Molt bé- li vaig contestar-. Però quin és el meu llit?

-El meu és el del mig!- va saltar la Carla.

-No! El del mig per mi!- es va queixar la Isabel.

I mentre es perseguien per l'habitació fent guerra de coixins, em vaig instal·lar silenciosament al de més a la dreta, el del costat de la porta, lluny de la finestra. Al final, la Isabel es va quedar el del mig i la Carla l'altre. 

Quan ho vam tenir tot col·locat, em van ensenyar l'escola, que no estava gens malament. Tenia varies sales petites, pels alumnes que els agradava la música, i per gran alegria per mi, en una hi havia un piano. L'escola també tenia una biblioteca gegant, un gimnàs, un menjador típic d'institut, una sala comuna, laboratoris, i altres tipus d'aules, a més de les normals.

Vam acabar la visita, i vam anar a veure les noies de tercer, que estaven en una habitació al costat de la nostra. També eren tres: la Mònica, la Sònia i la Paula. De seguida em van caure molt bé. Entre les cinc em van explicar una mica el funcionament de l'escola, i també que hi havia tres nenes més de tercer i dues de quart, totes molt tontes i presumides. Em van explicar també les seves excursions nocturnes de l'any passat cap al pis dels nois, i em van prometre que aquest any hi tornaríem. 

Després de posar-me al dia, vam anar a dinar, que la panxa ens rugia. L'endemà arribarien la resta d'alumnes, els que vivien a casa seva, i allà no s'hi podria parlar de tant soroll.

A la tarda, elles es van quedar a l'habitació, aprofitant l'últim dia de vacances, i jo, vaig aprofitar-lo anant a tocar el piano. En arribar a les sales de música, no sense perdre'm una mica, vaig entrar a la del piano. Vaig tancar la porta i llavors, en girar-me cap a l'instrument, vaig veure un noi que em mirava. 

-Hola..- vaig dir.

-Hola, ets nova?- em va preguntar-. No t'havia vist mai per aquí.

-Sí, he arribat avui.

-Doncs llavors, benvinguda. Que venies a tocar el piano?

-Sí.. però si hi ets tu...

-Sí, hi sóc jo, però et pots esperar un moment. Es que porto tot l'estiu sense tocar-lo, i el trobava a faltar. Saps? Me l'estimo molt aquest piano.

-Cap problema ja tornaré demà- li vaig dir.

-No, dona, no.

Em va assenyalar una cadira al costat del piano.

-Seu aquí que toco una peça i després, tot teu- em va prometre.

Em vaig asseure on m'havia dit, i el vaig escoltar. Em va fer posar la pell de gallina. Aquell noi desconegut, tocava meravellosament bé, però em vaig reprimir les ganes de tancar els ulls, perquè hagués semblat idiota. A més, qui sap si li pujaven ràpid els fums a aquell. Es va aixecar i em va preguntar si m'havia agradat.

-Massa- li vaig confessar. 

-Oh, tot el mèrit és del piano, ja veuràs, prova'l. No et preocupis, jo me'n vaig.

Em vaig asseure i vaig començar a tocar. El noi tenia raó, aquell piano era molt bo. Només va ser més tard, al llit, quan pensava en aquella trobada, quan vaig recordar que no sabia com es deia. Tant se val, ja li preguntaria un altre dia.

Re-historietes... (4)

M: -Mònica!! Desperta, que ja és de dia, dormilega!
-Ai, deixa'm en pau. Si tu has de fer la maleta, doncs la fas, però jo ja ho vaig preparar tot ahir, precisament per poder dormir fins tard aquest matí!
-Ui que estem emprenyats...
-Calla, imbècil!
-Ni tan sols t'aixecaries si et dic que la mare ens ha comprat uns pastissets perquè esmorzem tots junts??
-La mare encara està aquí?! I el pare?
-Els dos!- diu el meu germà, amb cara de superioritat.
-Aix, molt bé, ara vinc...
M'aixeco del llit i em poso bé el pijama. Uff, avui vaig cap a l'insti, començo tercer! I encara no m'ho crec. Vaig cap a la cuina, on el pare i la mare estan vestits, i el meu germanet gran i merdós està en pijama, impacient per menjar-se el pastisset.
-Bon dia, carinyo!- diu la meva mare.
-Bon dia, nena. -diu el meu pare.
-Bon dia.. -dic jo.
El meu germà no diu res.
Mica en mica, ens mengem els pastissets. Són boníssims! Quan acabem, la mare s'aixeca.
-Me'n vaig nens! M'esperen a l'estudi, avui gravem!
Ens fa cent petons a cada un i se'n va a la feina.
-Tu, pare, no vas a treballar, avui?
-No, avui m'he demanat un dia per estar amb vosaltres i acompanyar-vos.
 El pare passa poc temps amb nosaltres, també és actor, com la mare, i normalment van per tot el país fent musicals i sèries. A nosaltres, pràcticament ens han criat els avis i la tieta.
Al cap d'una estoneta el meu acaba de preparar-se l'equipatge i tots junts anem cap al Saint-Tropez. Tot just arribem, el meu germà diu adéu i se'n va amb els seus amics, i jo busco amb la mirada a la Sònia o la Paula. Quan les trobo, també vaig amb elles.
-Adéu, papa! Ja ens veurem d'aquí a un mes, no? Que et vagi molt bé la nova pel·lícula! Porta'm un record de Nova York, eh?? T'estimo!

Re-historietes..(3)

C: Em desperto, tranquil·lament. Mandrejant com cada dia.

-Carla, carinyo! Ja tens la maleta preparada?

De què parla la meva mare? La maleta?

Encara estic mig adormida quan me'n recordo: Avui començo el nou curs! M'aixeco de cop, la meva mare té raó, encara he de preparar la maleta i marxem d'aquí a una hora.

Uff, obro l'armari i poso tota la roba que trobo cap a dintre la maleta de qualsevol manera. Agafo també alguns llibres i el meu ós de peluix. Ho faig encabir tot, apretant, asseient-me sobre la maleta... Al final, d'alguna manera, ho aconsegueixo.

-Té filla, els uniformes i els llibres -em diu la meva mare, allargant-me més roba.

-Ostres, els uniformes!

-Què passa? -pregunta.

-Ehmm... Em sembla que no hi caben a la maleta...

-A veure?

-Ehh.. no, mama, no hi cap res més -dic, intentant que no obri la maleta.

-Molt bé, d'acord, doncs porta-ho al maletí.

-Ok!

-Ja t'ho plego jo perquè sinó, sospito que arribarà arrugat i ja tindràs mala nota abans de començar al curs.

-Gràcies, mama! Ets la millor! -li dic, fent-li un petó.

Me'n vaig a esmorzar, mentre la meva mare murmura alguna cosa que no puc ni vull entendre.

Mmmm... Sort que demà al vespre torno, per passar el primer cap de setmana. Mai no he entès perquè sempre ens fan començar el curs un divendres, seria més fàcil començar el dilluns, però, de fet, el primer divendres només escoltem el discurs del director, cantem l'himne, presentem als nous, etc.

Tampoc és que sigui, doncs, un dia de classe, només és la presentació.

-Carinyo, vesteix-te, que farem tard -em diu la meva mare.

-Sí, senyora! -crido, com un militar.

La meva mare sospira. Es preocupa massa per mi. Fa tres anys i mig em va portar al metge, pensant que era hiperactiva, i com que li van dir que no tenia res i que era perfectament normal, van decidir amb el meu pare que m'enviarien a un internat perquè m'hagués de cuidar de mi mateixa i prengués exemple de les meves companyes d'habitació.

Jo, però, continuo igual que en aquell moment, sempre activa i amb ganes de fer coses, i estar a l'internat no m'ha tornat més tranquil·la, només m'ha fet ser encara més feliç.

Em poso l'uniforme de l'escola, amb compte de no arrugar-lo i mirant que no tingui cap forat enlloc. Potser la Isabel m'ha fet una mica més polida.

Aishh, la Isabel. Ja la trobo a faltar, sort que avui la veuré. Estic impacient per saber si hi haurà alguna nova. L'any passat a la nostra habitació hi havia també la Cris, però s'ha canviat d'insti per anar a un de públic, així que potser la compartirem amb una noia nova.

Em poso bé la faldilla, abans d'entrar a la sala amb la meva mare.

-Ja estic, mama -dic.

-Molt bé, preciosa, vés a preguntar al teu pare si està.

-Papa!!

-Què vols, terrosset de sucre?

-Diu la mama si estàs a punt.

-Sí, anem -em respon.

Així que pujo al cotxe, mentre el meu pare carrega la maleta i la meva mare s'ho mira. Al cap d'uns minuts som al carrer, camí de l'institut. No és gaire lluny, però amb tot el ritual que fem sembla que ho sigui molt més.

Per fi arribem. Després de despedir-me dels meus pares, assegurant-los mil vegades que no em passarà res, em dirigeixo cap a la gent de quart.

-Hola, maques!

-Hola, Carla, què tal?

-Molt bé! Estic tan contenta de tornar a estar aquí...

Llavors, sento una professora que em crida:

-Terrats!

Re-historietes... (2)

I: Avui és un dia genial! Estic impacient per començar el nou curs! Potser els primers dies m'enyoro una mica però sé que de seguida em passarà.

El que em toca fer avui, però, és despedir-me de tots els animals i persones. Començo pels porquets:

-Adéu! Adéu macos! No us porteu molt malament! Ja sabeu que la Judit us cuidarà molt! Us estimo porquets meus!

Després, vaig amb les vaques:

-Adéu, vaques! A veure si quan torno hi ha nous vedells! Us trobaré a faltar: la llet que prendré a l'institut no és tan bona com la vostra! Adéu!

I sobretot, em despedeixo d'una, la meva preferida, a qui jo vaig posar nom:

-Adéu, Milka! Ja saps que no em deixarien portar-te al cole, perquè sinó vindries eh? T'estimo vaca maca!

Em vaig despedint de tots: cabres, ovelles, conills...

A la tarda vaig a les cases del voltant i dic adéu als veïns, però aquest any hi vaig amb l'Atti, la meva cosina que també viu allà a prop i demà vindrà amb mi a començar el primer curs.

Quan arribo a casa, al vespre, em dedico a buscar tots els gats i els dic adéu: en Tom, en Simba, la Nala i la Keira. Les dos gatetes són a punt de parir, així que els acaricio la panxa i també dic adéu als gatets que encara han de néixer.

La Judit, la meva germana, em promet que m'enviarà les fotos quan neixin perquè els hi pugui posar nom.

-També deixaré que la Carla trii algun nom encara que no em caigui gaire bé.

-És molt bona noia, la Carla! Només que una mica impulsiva -li explico.

-Llavors potser n'hi deixo triar dos.

Ens asseiem al sofà i assaborim en silenci les últimes hores que ens queden juntes. Normalment som com gat i gos, però el dia que jo me n'he d'anar a l'insti ens portem molt bé.

Només sóc conscient de que, en algun moment, entra la meva mare i s'emporta la Judit a coll i s'assegura que jo vaig cap a dormir a la meva habitació.

Demà serà un dia llarg, i la meva mare sap que serà molt millor si descanso bé. Per una vegada, hi estic d'acord.

Nova imatgee!

Holaa!! Com ha anat el finde?? Espero que molt be:) A mi perfectee, m'han donat una molt bona notícia i estic morint d'alegria!:) jajajaj

Que us sembla el nou aspecte del blog?? Us explico la història de la portada ooks?

Resulta que un "amic molt amic" se'n va anar de la meva ciutat i com que segurament no ens veurem més (potser vindrà algun dia, vés a saber), una nit que feia molta calor vaig sortir a la terrassa de casa meva, i mirant el cel, se'm va acudir que es veien les estrelles, tot i que normalment des de la ciutat no es veuen, però aquella nit les vaig veure i també vaig pensar que, almenys, sempre estarem sota el mateix cel, no?

Que us vagi molt bé la nova setmana!! I recordeu que si trobeu a faltar algú, algú que se n'ha anat a una altra ciutat o país, doncs que sempre estareu sota el mateix cel, no? I ves a saber si us retrobeu algun dia..:)

Em supera!

La situació em supera. M'estressa. Ja ha passat un any, gairebé. Dos des que ens vam conèixer. I ja no ens veurem.

EM SUPERA 

que, intentant oblidar-te, tot em recordi a tu.

EM SUPERA 

veure el teu nom sempre a dalt de tot de la llista del xat del facebook, i que, inconscientment, el ratolí sempre hi vagi a parar a sobre, provocant que s'obri una fitxa amb el teu nom i la teva foto.

EM SUPERA 

que, passant per els mil i un carrers de Girona per on vam caminar, per on he passat milions de vegades amb milers de persones, només recordi quan hi vaig passar amb tu.

EM SUPERA 

que tothom em digui que t'oblidi, quan és el que intento cada dia, sense resultats.

EM SUPERA 

que algú em recordi que has marxat.

EM SUPEREN 

les ganes de plorar quan passo pel lloc on ens vam besar per primer i últim cop.

EM SUPERA 

que des de fa un any, cada dia m'adormi pensant en tu.

EM SUPERA 

estar escrivint això.

EM SUPERA TOT.

TU EM SUPERES. I NO VULL!

Boondia!!

Bon dia gent!!
Avui comença l'insti lerelerele quinaa ilusió!!:):) Ajajajajaj semblo com els nens petits que els hi fa ilusió començar per veure els amics.. És mooooooolt trist:(
Buenuu doncs això que a mi em fa ilusió anar-hi aquesta tarda i la presentació i tal, però demà...
Però comença el curs!! I amb el curs també comença el blog de nou!

Doncs això, aquest estiu, un estiu per recordar. Segurament haureu conegut gent nova, o potser heu estat amb la mateixa colla de sempre, potser la colla del lloc on heu estat de vacances, o vés a saber, potser heu estat avorrits a casa i facebook per un tubu. També hi ha els que heu hagut d'estudiar per setembre.. espero que us hagi anat genial!!
A part dels amics, segur que més d'un/a heu tingut algun rollet d'estiu, (jo si :$), i també en algun moment us heu enyorat, dels amics de l'hivern que se n'anaven de vacances, o bé, ara al final, quan tothom torna a la seva ciutat i la seva rutina.
També per recordar la diada d'ahir, a Barcelona va ser genial! Hi éreu? Jo vaig anar-hi amb bus des de Girona i uff, tanta gent! Estressava una mica però el sentiment de poder dir: "Estic aquí, envoltada de gent que vol el mateix que jo!" ho feia tot més suportable.

I ara, al final d'aquest post, doncs dir-vos que al final, aquestes vacances he fet vacances del blog d'escriure i de tot, però tinc uns quants capítols al cap, i ara que tornem a començar l'insti, tot tornarà a la normalitat:)

Per cert, aquest estiu he soportat l'avorriment escoltant els amics de les arts! Vaia cracs!!:)
Monsieur Cousteau, la mare em crida des del menjador! (Avui per dinar, ensaladilla russa)

Us trobo a faltar gent!! Comenteu com us ha anat l'estiu!:)

P.D: Que consti que si no sou independentistes, si us heu passat l'estiu sense fer res, estirats al sofà (i sou uns forever alones), si no m'heu trobat a faltar, si no heu tingut cap rollet d'estiu, si no vau anar ahir a la mani, si no us fa ilusió començar el cole de nou, si avui no dineu ensaladilla russa, si no us han anat bé els exàmens de setembre, si repetiu curs, si no creieu que hagi de dir bon dia gent! i si no us passa tot això que em passa a mi, doncs US ESTIMUU MOLT IGUALMENT!!

Re-historietes... (1)

M'agradaria dir que quan vaig entrar al ¿Saint-Tropez? ja tenia clar que era el millor que em podia passar, que no vaig pensar per un moment que pogués ser dolent per mi, que no creia que allà em trobaria els idiotes més idiotes que hagués conegut mai ningú, que sabia que allò era meravellós i que estava segura que coneixeria les persones més guais i importants de la meva vida.

M'agradaria dir-ho, però no sóc una mentidera, de manera que reconec que, de fet, pensava tot el contrari. I després de dotze anys, encara recordo el dia abans de començar el curs com el pitjor de la meva vida.

A: Ploro. De fet, no sé ni perquè ho dic, perquè és l'únic que he fet avui. Seure en un racó del meu llit, amb el cap entre els genolls, i plorar. En un moment donat, suposo que deurien ser les dos del migdia més o menys, algú ha entrat silenciosament, de puntetes, i ha deixat un plat ple de verdura i croquetes a sobre la meva tauleta de nit.

Dic meva perquè és la que ha estat al costat del meu llit cada dia des de fa quatre mesos, però ara, ja no hi queda res. Cap record d'aquests quatre mesos, que no han estat precisament bons, però acceptables comparat amb el que m'espera a partir de demà i fins l'estiu que ve.

Unes hores després d'aquesta visita, m'he mirat el plat, amb desconfiança, i he mossegat una croqueta. No era dolenta, però és que avui no em ve de gust res.

Segueixo plorant, compadint-me de mi mateixa, encara que m'hagin dit mil vegades que és pitjor. Però en moments com aquests no ho puc evitar, em sento desgraciada i punt.

Es torna a obrir la porta, entra la Teresa. Uff, trobaré a faltar la vitalitat i energia de la meva germana petita.

-Anna! Anna! -crida.

-Què vols? -li dic, intentant que no noti que estic trista.

-Baixa a sopar!

-No, no tinc gana. -li responc.

-Va, sispli, sispli!! Ja no tornarem a sopar juntes fins d'aquí moooooooolt de temps..

-Però... -començo a dir. Però llavors veig que ella també té els ulls vermells, que també ha plorat, i l'abraço-. Molt bé, anem a sopar.

-Viscaa!

L'agafo en braços i baixem al menjador. Quan arribem a la porta em diu:

-Un moment!

La deixo a terra i ella s'esmuny per la porta entreoberta, des d'on es sent el xivarri habitual. És estrany que estigui ajustada, jo sempre l'he vist oberta de bat a bat.

La Teresa torna i s'enfila als meus braços.

-Ja podem entrar -em diu.

Quants misteris, avui. Potser és que... No, és impossible. La cosa és que jo, poc a poc, començo a caminar. Un pas, un altre. Arribo a la porta. I quan intento mirar per l'escletxa que ha deixat la Teresa, es comença a obrir. I llavors ho veig. No anava tant errada.

Tots els nens, educadors, cuineres, i tothom del centre és a dins, amb globus, serpentines, plats de festa, pastissos...

És el millor regal que em podien fer, i el millor record que m'enduré. La Teresa em fa un petó i corre cap al meu germà.

En Joan també està trist, perquè durant aquests mesos, només ens teniem l'un a l'altre per superar els mals moments, intentant que la Teresa no sospités gaire cosa sobre on estàn realment els pares. Ara, ho haurà d'enfrontar sol, i no serà fàcil.

-Joan, macu, tot anirà bé -li dic, intentant creure-m'ho jo mateixa.

-Et trobaré a faltar -em respon ell.

-Ja ho sé, jo us trobaré a faltar molt als dos.

La Teresa, feliç com sempre, ens diu:

-Però ara no ploreu, que estem en una festa!

En Joan i jo ens mirem, li eixugo una llàgrima que se li escola per la galta i somriem. Qui sap quan el tornaré a veure. I ell, que ja s'ha enfrontat amb mi a cuidar de la Teresa quan estava trista, somiant que algun dia tornaria a ser feina dels pares, ara ho haurà de fer tot sol. I ella estarà més trista segurament.

Els agafo de la mà i els porto al mig de la sala, on la gent comença a ballar.

Després, vaig cap a la Maria i la Susanna, que sé que ho han preparat tot elles, i les abraço. Tenen un any menys que jo, però som molt amigues.

-Gràcies -els dic.

-Era el mínim, Anna.

La festa està animada, tothom balla, canta, menja... I jo també. Intento oblidar-me de que això ja és el final, i em deixo anar.

Però és clar, demà comença el curs i els nens han d'anar a dormir. A les nou hi van els més petits, i a dos quarts de deu i van els que tenen entre 5 i 7 anys. Acompanyo la Teresa a la seva habitació i l'ajudo a posar-se el pijama. La tapo, tot i que dubto que tingui fred, i ella em demana que li expliqui un conte. Dorm amb tres nenes més i totes hi estan d'acord.

“Hi havia una vegada quatre nenes molt maques que vivien en una caseta del bosc amb la seva mare. Cada una d'elles tenia un abric d'un color diferent, perquè no es confonguessin.

Un dia la mare li va dir a la més gran: Ester! Vés a comprar pa amb aquest dineret i porta-li a l'àvia que està malalta!

I l'Ester, com que era molt bona nena, va fer cas a la seva mare i va anar a comprar el pa amb el seu abric de color vermell.

Una estona més tard, la mare se'n va adonar que de poc li serviria el pa a l'àvia si no hi podia untar res, i li va dir a la segona filla: Teresa! Vés a comprar mel per l'àvia amb aquest dineret i li portes, que està malalta!

I la Teresa, que també era molt bona nena, va fer cas a la seva mare i va anar a comprar mel amb el seu abric de color blau.

Quan van haver passat cinc minuts, la mare va pensar que seria bo portar-li també una mica d'aigua a l'àvia, i li va dir a la tercera filla: Yolanda! Vés a buscar aigua a la font i porta-li a l'àvia que està malalta!

I la Yolanda, seguint les instruccions de la mare, va agafar l'ampolla i se'n va anar a buscar aigua a la font amb el seu abric de color groc.

Al cap de tres hores, la mare es va començar a posar nerviosa, ja que les seves filles no tornaven, i temia que no s'haguessin desviat del camí i s'haguessin trobat el llop. Així que va cridar a la seva filla més petita i li va dir: Mireia! Vés a casa l'àvia a mirar a veure si han arribat les teves germanes, que ja haurien de ser aquí.

I dit i fet, la Mireia va agafar el seu abric verd i va anar corrent a buscar les seves germanes. Quan va arribar a casa de l'àvia, les va trobar a totes adormides i va estar molt contenta perquè ella també tenia por de que se les hagués menjat el llop.

Però llavors, quan es va asseure a la cadira per descansar un moment, el llop va entrar per la porta i se la va menjar mentre la nena anava cridant.

Després d'ella, es va menjar les altres tres germanes i l'àvia, una per una, fins que la panxa gairebé li va rebentar.

Un llenyataire que passava per allà va sentir els crits i va anar a enfrontar-se amb el llop, i després d'estabornir-lo, li va obrir la panxa per treure les nenes i l'àvia, i tots junts ho van celebrar menjant pa amb mel i bevent aigua.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s'ha acabat.”

L'Ester, la Teresa, la Yolanda i la Mireia ja s'adormen. Li faig un petó a la meva germana i tanco suaument la porta, tot dient Bona nit.

Torno a la festa, tot just quan en Joan també se'n va a dormir. Ve corrent a abraçar-me i em fa un petó, mentre li dic:

-Que dormis bé.

-Igualment.

Potser els altres nois se'n riuran d'ell per estimar-me tant i demostrar-ho, però en Joan té les coses clares i tan li és el que diguin.

Els més grans del centre ens quedem una estona més a recollir el desordre i netejar la sala perquè, l'endemà, no es noti res i la festa només sigui un record del passat.

COMENTEU PLIS!! Thanks:$

P.S: I love you
P.D: Ho sentooo però és que estiic de vacances i no tinc internet només a la biblio o sigui que paciènciaa!! Però estic escrivint molt eh?

Historietes.. però avui una idea!

Holaaa!!! Avui no vinc amb més historietes, sinó amb una idea que vaig tenir llegint  ''¿Sabes que te quiero?''. Resulta que se'm va acudir que per fer la meva història més entretinguda podria fer que enlloc que la única protagonista sigui l'Anna, i els altres són de ''reparto'', fer una cosa semblant al llibre "L'estiu dels texans blaus". No us sona? Verano en vaqueros! La Tibby, la Carmen, la Bridget, la Lena... No? 

Buenuu doncs són quatre noies que durant l'estiu comparteixen uns texans perquè no poden estar juntes i les quatre comparteixen protagonisme.

I això pensava, que l'Anna, la Carla, la Isabel i la Mònica es passessin el protagonisme i cadascuna narra el seu tros. Hauré de canviar algunes coses i afegir capítols abans i pel mig però jo crec que molariaa no?

Doncs això. Què us semblaa? Si no us agrada dieu eh? Sensee vergonya!!! 

COMENTEEU!!! I RECOMANEU EL MEU BLOG!!

Us estimuuuut!!!

500!!

Holaaaa!!! Avui no estic gaire contentaa per motius personals però entrar al blog em fa sentir moolt bé perquè ja m'heu fet 500 visites!! :) Sou els millors!!

Per això us dic que moltes gràcies per seguir visitant el meu blog, encara que alguns dies potser no estigui prou a l'alçada del que vosaltres necessiteu, però confiant en mi i en que això va millorant.

US ESTIMUUUUT!! <3

Júlia!!

I avui, després d'una setmana gairebé (que no era a casa, per tant tinc dret a no haver publicat), torno amb una cançó que he estat escoltant gairebé cada dia, que em va fer escoltar una amigaa (Mariaa t'estimuuu!) i eso, que m'agrada molt pkee parla de Júlia i claroo.. jajaj
Buenuu, doncs la cançó és Júlia, de Vuit.
Youtube: http://www.youtube.com/watch?v=oXylqHhFqoM

Puja a un tren,
Júlia no sap cap a on va.
De moment, ho fa tot sense pensar

Ulls vermells,
Tot fa mal,
Els records ja són al mar.

La finestra mostra un món que és irreal
Mostra un món que ara ha canviat

Júlia, no deixis de córrer,
no miris enrere,
Júlia, tens tant per recórrer,
No hi han fronteres,
Júlia, torna a començar.

Saps que és llarg el camí,
Ara et tocarà patir.
Endreçar sentiments que encara et cremen,
Els has de deixar enrere.

Fuig de tot,
porta el pes, que de cop tot resta més.
La veritat com a únic equipatge.
El tren es posa en marxa.

Júlia, no deixis de córrer,
no miris enrere,
Júlia, tens tant per recórrer,
No hi han fronteres.
Júlia, torna a començar.


Júlia, no deixis de córrer,
no miris enrere,
Júlia, tens tant per recórrer,
No hi han fronteres.
Júlia, torna a començar. 

Esperoo que us agradii! Tornaré aviat amb més historietes!!

Historietes... (10)

La meva vida, malgrat els problemes dels últims mesos, no podia anar gaire millor: tenia deu amics nous, un d'ells era el noi més desitjable de l'insti i a sobre era el meu nòvio, i, tot i haver plorat molt quan em van dir que no podria veure els meus germans, l'únic que en aquell moment tenia al món, ara això es solucionava, i els podria anar a veure sempre que volgués.

* * *

Aquella nit, vam dormir tots com angelets. Ens esperava el primer dia de classe, amb tots els professors decidits a fer avaluacions inicials per veure els nostres nivells. Uff!
Però al final, la nit de llibertat es va acabar i ens vam despertar amb el nou despertador de la Carla.
-Bon dia, nenes... -va començar la Isabel.
-Bon dia, carinyo! -va dir la Carla.
-Sí, tot el carinyo que vulguis, però pots fer el favor de parar el despertador dels nassos?? -vaig exclamar.
Les meves súpliques van ser escoltades, i el despertador va deixar de sonar, per deixar pas a un silenci d'adolescents que poc a poc es van despertant. Em vaig alçar d'un bot i vaig córrer cap al lavabo.
-Ja! Avui em dutxo primera!
-Vale.. -va respondre la Carla, encara mig adormida.
Al cap d'uns minuts, ja estavem totes despertes, dutxades, vestides i esmorzades, i ens dirigiem a la classe de quart, per començar les avaluacions inicials.
Ens mirem l'horari i... a primera hora, matemàtiques. És clar, als profes mai se'ls acut res millor que començar la setmana amb les classes més odiades, encara que, per mi, no estaven tant malament. L'examen, fàcil, potser en el meu antic institut anavem més avançats, vaig pensar.
I després d'això, va venir Tecnologia, Català, Biologia i Socials, amb una pausa de mitja hora entremig.
Vam dinar i hi vam tornar: Plàstica i Anglès.
Després, a les cinc, es va acabar. Vam anar al pati, ens vam ajuntar amb les de tercer, i vam anar a fer cua per apuntar-nos a alguna activitat extraescolar. Al cap de mitja hora ens va tocar, i vam decidir apuntar-nos a ballar. Els nois, per la seva banda, es van decidir pel futbol.
Vam anar a la sala comú de tercer i quart (compartible amb altres cursos) a seure als sofàs, i ens vam trobar amb la Jessica i la Fiona, dues noies bastant cregudes, les dues de qui m'havien parlat el primer dia. Estaven en una punta i nosaltres ens vam posar a l'altra, de manera que ningú sentia converses privades.
Vam comentar els examens i els vaig explicar la notícia de que podria anar a veure els meus germans. Tots van estar molt contents, i la Isabel fins i tot em va prometre que els faria una nina i un osset amb uns retalls de roba que s'havia portat. Vam decidir que el dimecres hi aniria amb la Mònica, ja que no podia ningú més, i el divendres vindrien la Isabel i la Carla. La setmana següent, potser l'acompanyant seria en Martí. Els altres nois s'esperarien a un dia que ens deixessin sortir a tots junts, potser amb l'Atti i una amiga seva, per poder portar els meus germanets al parc.
Al cap d'una estona d'estar callats, amb res més per dir-nos, en Martí em va fer aixecar i em va portar cap al piano de cua que hi havia en aquella sala, que feia estona que jo em mirava de reüll. Va treure un llibre de partitures massa usat d'un compartiment dintre la banqueta i em va dir que en tries una peça.
Vaig triar el 3r moviment de la Sonata Patètica de Beethoven, que semblava bastant divertida, però una mica complicada. Va seure a la banqueta i em va fer seure al seu costat, i jo, embadalida, anava mirant com els seus dits es movien amb rapidesa pel teclat, sense equivocar-se una sola vegada. Em vaig imaginar les tardes i vespres que deuria haver passat davant d'un piano assajant allò, i vaig suposar que es deuria saber tot el llibre sencer, potser igual de bé. Deurien ser moltes les hores que s'havia sentit sol en aquell lloc.
-La sabies? -em va preguntar.
-No, però m'agrada!
-La vols tocar? Si vols et deixo el llibre.
-Que és teu?
-No, és clar que no, però em segueix des de primer, a totes les sales amb piano.
-Ah, doncs llavors potser sí que he de demanar permís. Me'l deixes, si us plau?
-Sí, carinyo -em va dir, seguit d'un petó.
-Però, potser és massa difícil...
-Princesa, sé com toques, i estàs perfectament capacitada.
Ooooh m'havia dit princesa! I després que sabia tocar molt bé el piano! Aquell noi era genial, era tot el que podia merèixer! Princesa!! Sempre havia somiat en un noi que em digués princesa!
-Et passa alguna cosa? -em va preguntar.
-Eh.. no, res.
-Té, doncs. Estudia -em va dir.

Historietes... (9)

-Podré anar a veure els meus germans al centre sempre que vulgui!
-Això és fantàstic, Anna! Me n'alegro molt! Et podré acompanyar algun dia?
-Sí, de fet, hi he d'anar obligatòriament amb acompanyant, si vols vine amb mi la primera vegada.
-I la Isabel? Li sabrà greu -va dir ella.
Vaig tornar a trucar a la porta del despatx.
-Perdoni, senyor director, seria possible anar amb dos acompanyants?
-Sí, és clar, cap problema.

-També vindrà -li vaig dir a la Mònica, mentre tancava la porta.

* * *

Total, amb tot aquest xou, ja eren 2/4 de 8 del vespre, i van arribar la Carla, la Sònia i la Paula amb l'autobús per començar les classes l'endemà.

-Carla! Sònia! Paula! Com ha anat el cap de setmana? -va cridar la Mònica.

-Molt bé! I vosaltres? -va dir la Paula.

-Ui, si t'expliquem... -va respondre la Isabel.

-Ens ho vam passar mooolt bé el divendres i el dissabte, i avui hem anat d'excursió -va explicar la Mònica.

-Amb els de primer? -va preguntar la Carla-. Si que us avorriu, no?

-Hem anat al teatre -vaig explicar jo-. I he conegut la cosineta de la Isabel.

-Ah, l'Atti! -va dir ella-. Com està? Li agrada l'escola?

-Sí, em sembla que sí -va dir la Isabel.

Com que encara estàvem al pati, la Sònia va proposar que pugéssim a les habitacions per poder deixar els maletins de cap de setmana que duien elles, ja que a les 8 hauríem de baixar a sopar i sinó no tindrien temps. 

Així ho vam fer, i quan ja havien endreçat les seves coses, vam anar al menjador, tot xerrrant.

-Ah, per cert, noies, l'Anna sembla que s'ha integrat molt bé, eh? -va dir la Mònica, i jo me la vaig mirar intentant saber què volia dir amb allò-. Ha fet un molt bon amic...

És clar, la Mònica sempre seria allà per explicar les xafarderies, tot i que ja m'estava bé, així no ho havia d'explicar jo. La Carla es va aturar i em va agafar per les espatlles, mirant-me fixament als ulls i sacsejant-me.

-Què vol dir això, Anna? Ja has trobat nòvio? Això és massa! No serà una broma, oi? I qui és? Explica! Explica! -va cridar.

-Sí em deixes anar... -li vaig dir.

-Ai, sí -va dir-. I qui és?

-En Martí.

-Quin Martí? En Martí Fanals?

-Sí. Aquest mateix.

-En Martí Fanals?? El germà de la Mònica?? -van repetir la Paula i la Sònia a l'uníson.

-Sí, per què?

-Ostres, només de sentir el seu nom ja penso en totes les coses bones que li trobo: és simpàtic, bromista, sensible, per no dir del seu aspecte físic... -va dir la Carla.

-Alt, prim, fort, sempre amb un somriure als llavis, i amb uns llavis... -va continuar la Sònia.

-I uns ulls grisos... -va sospirar la Paula.

-Noies! Noies! NOIES! -va cridar la Mònica-. Em sembla molt bé que trobeu tan perfecte el meu germà, però, sisplau, no us podeu aguantar? Que és el meu germà!

-Sí, és clar -va dir la Paula-. De tota manera, és de l'Anna.

-És meu!! Muajajaja! -vaig dir, fent broma-. Que mones! Enserio esteu convençudes que estic sortint amb el noi més desitjat de l'insti?

-Sí.. -van dir totes alhora.

-Doncs que afortunada! Però, per cert, Isabel, m'expliques què passa amb en Cesc?

-Amb en Cesc? Res.. -va dir, enrojolant-se.

-És clar, res -va dir la Carla-. Totes ho hem notat Isabel.

-Doncs així per què pregunteu? -va queixar-se.

-I, diga'm, per què no li dius?

-No ho sé, suposo que espero que sigui ell.

-Quina tonteria -va dir la Sònia.

-Sí, potser sí -va admetre.

Ja arribàvem a davant la porta del menjador, quan vam sentir crits per darrere i els 5 nois de quart van venir corrents. En Martí em va aixecar per la cintura i em va fer un petò, i els altres es van distreure molestant la resta de noies. Realment, allà hi havia molt bon rotllo, entre aquelles deu persones que ara eren els meus millors amics. 

La meva vida, malgrat els problemes dels últims mesos, no podia anar gaire millor: tenia deu amics nous, un d'ells era el noi més desitjable de l'insti i a sobre era el meu nòvio, i, tot i haver plorat molt quan em van dir que no podria veure els meus germans, l'únic que en aquell moment tenia al món, ara això es solucionava, i els podria anar a veure sempre que volgués.

*___*

  

Ooooh!!! Avui estic súpercontentaa!!! :D :D :D
Resulta que per una d'aquelles casualitats de la vidaa he descobert que faran una peli del meu llibre preferit: ROIG ROBÍ!! Buenuu a mi m'agrada més VERD MARAGDA, però ve a ser el mateix perquè és la mateixa saga xD.
Ajajaj i en veure els actors, ooh, per favor, estava enamorada del personatge d'en Gideon (només al tercer llibre perquè als dos primers és un imbècil integral...) i ara tbee estic enamorada de l'actor, Jannis Niewöhner!! *___*
L'estrenaran segurament per Setmana Santa de l'any que ve (ja ho sé, falta molt de temps, però jo no dormoo pensant en en Gideon:) ), però clar com que és alemanya, potser tardarà encara unes setmanes més a arribar a Espanya..

De moment, us vaig preparant, per si algú no s'ha llegit aquests llibres tan fantàstics, copiaré el text de darrere:


Roig Robí: De vegades és una bona creu pertànyer a una família amb tants misteris! Almenys, això és el que pensa la Gwendolyn, una noia de setze anys, fins que un dia, sense saber com, es troba al Londres del penúltim tombant de segle. I llavors descobreix que ella és precisament el misteri més gran de tota la seva família. La Gwen anirà amb peus de plom per a acostumar-se a la seva nova condició de viatgera del temps, però s’adonarà, massa tard, que enamorrar-se a cavall entre dues èpoques pot complicar-li la vida de mala manera!


Blau Safir: Anar-se'n al passat quan t'acabes d'enamorar potser no és una bona idea. Això és el que pensa la Gwendolyn, de 16 anys, que acaba de descobrir que pot viatjar en el temps. Al capdavall, en Gideon i ella tenen molts altres problemes. Per exemple, salvar el món. O aprendre a ballar el minuet (cap de les dues coses no és gens senzilla!). Quan en Gideon, a més, comença a comportar-se de manera enigmàtica, la Gwendolyn té clar que ha de dominar definitivament les seves hormones. Si no, no en resultarà res, d'aquest amor més enllà del temps!

Verd Maragda:  Què fas quan et trenquen el cor? Telefonar a la teva millor amiga, menjar xocolata i donar voltes a la teva desgràcia durant setmanes. El mal és que la Gwendolyn, una viatgera en el temps a contracor, necessita les energies per a coses ben diferents: per exemple, per sobreviure. El comte de Saint Germain, un home enigmàtic, ha teixit fils en el passat que han esdevingut una xarxa perillosa en el present. Per seguir el rastre del secret, la Gwendolyn i en Gideon, amb o sense mals d'amor, no solament hauran de ballar junts un minuet en un ball vertiginós del segle XVII, sinó que aniran d'aventura en aventura a través de totes les èpoques.




Què? Us sembla interessant?? Enserioo a mi em van encantar:) Més endavant faré alguna entrada més currada. Opineu plis!!

Historietes... (8)

L'endemà ja seria diumenge, i haviem decidit, si no estavem molt cansats, apuntar-nos a l'excursió que feien cada cap de setmana organitzada des de l'escola, que, encara que sempre estava plena de nens de primer i segon, no perdia la seva gràcia.

* * *

I així va ser. Vaja, l'excursió prometia, aquell dia anàvem al centre de la ciutat, al teatre, i després a menjar amb entrepans en un parc de la zona. No era un pla fantàstic, però pitjor era res.
El teatre va estar bé, una obra poc coneguda, però molt divertida. La Isabel, la Mònica, en Cesc, en Martí i jo érem els més grans (en Roger i els altres s'havien quedat perquè estaven molt cansats), però per sort els profes no ens van obligar a fer de mainaderes.
Després de la representació, vam anar a menjar, en un parc que estava a prop del centre dels meus germans, i que jo havia visitat sovint aquell estiu. Vam dinar tranquil·lament, com persones educades, perquè si els professors que vigilaven ens haguéssin vist fent el burro, no podriem anar d'excursió els diumenges durant tot el trimestre.
Al cap d'una estona, mentre teniem temps lliure abans de tornar, va venir una nena del primer curs a veure'ns.
-Hola!
-Hola, princesa! -li va dir la Isabel, mentre la nena es llançava als seus braços.
-És la seva cosina -em va explicar la Mònica- Hola, noieta!
-Hola, Mònica i Martí i Cesc i... com et dius? -em va preguntar.
-Anna.
-Hola Anna! Jo em dic Atena, però em diuen Atti.
-Com et va l'escola? T'agrada?
-Sí, molt!!
-I les teves amigues on són? -va preguntar la Isabel.
-Jugant a amagar, és que a mi ja m'han descobert... Què feu?
-Res, xerrem -va respondre en Cesc.
L'Atti se'l va mirar amb cara de curiositat i després li va dir alguna cosa a la Isabel a l'orella. Les tres noies ens vam mirar, somrient; era bastant evident que la nena li havia dit alguna cosa respecte ells dos.
-I de què xerreu? -va insistir.
-De coses que les nenes petites com tu no han de saber -li va respondre en Martí.
-Jo no sóc una nena petita! -replicà ella.
-Ah, no? En aquest cas potser hauries d'explicar-me com es fan les equacions de segon grau, que no les entenc gaire, i si m'expliquessis qui era Carles III també m'aniria bé...
-Isabel! Diga-li algu! -va protestar.
-Martí, noi, no molestis les nenes petites.
-D'acord... -va dir ell.
La nena va fer cara de satisfacció i va marxar a reprendre el joc. Al cap d'una mitja hora els professors ens van cridar i ens van fer posar en fila per tornar cap a l'escola.
Quan vam arribar, una noia de setè em va avisar, tot just a la porta, que el director m'havia cridat i que m'estava esperant al seu despatx. Li vaig donar les gràcies i vaig estirar la Mònica fora de la fila.
-M'acompanyes al despatx del director?
-Sí, què passa?
-No ho sé, aquella noia diu que m'ha cridat i que m'espera.
-Molt bé, anem. Espero que no t'hagis posat en merders tot just els primers dies...
Després de creuar el pati i passar alguns passadissos, vam arribar davant d'una porta molt gran i ben decorada amb motius de l'arquitectura de fa uns quants segles. Vaig trucar a la porta.
-Endavant.
Vaig entrar i quan vaig ser dreta davant de la taula del director vaig dir:
-Bona tarda, sóc l'Anna Espuña.
-Ah, hola, Anna, t'estava esperant. Seu, noieta.
Em va sorprendre la calidesa del director, amb un començament molt més simpàtic que qualsevol dels professors d'allà amb qui havia parlat. Vaig seure.
-Avui m'han trucat des del centre on estan els teus germans.
-Els ha passat res? -vaig exclamar.
-No, no, tranquil·la. M'han comunicat una bona notícia: després de mirar-se els documents oficials, la justicia ha decidit que els teus germans depenen molt de tu i et necessiten, així que els podràs anar a veure sempre que vulguis.
-De veritat?!
-Sí, només i hem afegir un matís -va dir el director-. Hi hauràs d'anar amb un acompanyant, ja que, com ja saps, cap alumne intern pot sortir de l'escola sol.
Vaig fer un somriure gegant, gairebé reprimint-me les ganes de saltar sobre el director i abraçar-lo. Ell també em va somriure, i em va donar permís per marxar.
Vaig sortir del despatx, i la Mònica em va dir:
-Amb la cara que fas, suposo que no t'ha dit res dolent, oi?
-Podré anar a veure els meus germans al centre sempre que vulgui!
-Això és fantàstic, Anna! Me n'alegro molt! Et podré acompanyar algun dia?
-Sí, de fet, hi he d'anar obligatòriament amb acompanyant, si vols vine amb mi la primera vegada.
-I la Isabel? Li sabrà greu -va dir ella.
Vaig tornar a trucar a la porta del despatx.
-Perdoni, senyor director, seria possible anar amb dos acompanyants?
-Sí, és clar, cap problema.
-També vindrà -li vaig dir a la Mònica, mentre tancava la porta.

Sorry, sorry...

Sorry, sorry, sorry.. No enserio perdoneu per tants dies sense publicar...

Però ara sí, per fi, S'HAN ACABAT ELS EXAMENS!!! I ara tornaré a estar per vosaltres, i continuaré la història i bla bla bla...

I ara comencen els plans.. la setmana que ve faré cupcakes! Buenuu no ben bé perquè no hi posaré allò de colors a sobre però hi posaré lacasitos i oreos i aquestes coses..:) I si puc faré fotos i les penjaré amb la recepta, perquè no sé vosaltres, però a mi m'encanta fer postres!! 

I a veure si demà que no tindré gens de deures us puc continuar la història, que suposo que hi ha ganes..

Jajajaj quina sensació poder respirar tranquil·la una altra vegada.. Fins dmaa!

Què canviarieu?

Buenu, ja porto un temps amb aquest blog i m'agradaria saber la vostra opinió...
Què canviarieu? Us agrada la història? Què falta en aquest blog?
Va siusplau opinions!!!
Comenteu!! Gràcies.. <3

Historietes... (7)

Quan al final la vaig convèncer que no hi havia res més a explicar, em vaig poder escapolir cap al piano. El nostre piano. Aquell dia em venia de gust tocar un estudi que havia après quan era petita a l'escola de música. Vaig estar una estona repetint-lo, i quan em vaig girar per anar-me'n, allà estava ell, escoltant-me. Em vaig posar vermella, i el vaig fer seure al meu costat. Vam tocar una meravellosa peça a quatre mans, i, tot i no haver tocat mai junts, compenetraven perfectament. Potser sempre seria així amb ell.

 ***

Aquella nit, quan totes tres ens haviem posat el pijama i estavem fent pizzes per sopar, van trucar a la porta. Com que la Isabel i la Mònica estaven mirant a quina temperatura s'havia de posar el forn, vaig anar a obrir.
-Hola! -va exclamar en Cesc.
-Què feu aquí? -vaig preguntar, sorpresa.
Tots els nois van començar a entrar, en Cesc, en Roger, els dos nois que no coneixia i, al darrere de tot, en Martí. Em va fer un petó petit i discret, i em va posar tres pizzes mig descongelades a les mans. Me'l vaig mirar, incrèdula, i em va dir:
-No us queixareu pas, oi? Us hem portat sopar!
Vaig portar les pizzes a la cuina, i la Isabel va rebufar:
-I també el fareu vosaltres el sopar?
-Dona, només és posar-les dins el forn i girar aquesta rodeta...-va dir-li en Roger-. Però si vols t'ajudo...-va continuar, amb una veu que deixava entreveure alguna cosa més.
Uff, almenys podria estar a la cuina una estona vigilant les pizzes, i ningú em faria comentaris sobre en Martí i jo. Li vaig xiuxiuejar un gràcies a l'orella, i em vaig asseure al terra, al costat del forn, decidida a esperar el que calgués.
Se'n va anar, i em vaig quedar sola a la cuina, escoltant les veus que venien de l'altra habitació. Algú, crec que el noi 1, va cridar alguna cosa de les pizzes, i vaig veure com en Martí entrava per la porta i m'oferia la mà per aixecar-me.
-Ja deuen estar aquestes pizzes -em va dir.
-Sí, potser sí.
De fet, estaven al punt, i com dos amics normals i corrents em va oferir els agafadors per treure-les i posar-les als plats. Llavors, em va agafar de la cintura i em va besar amb força, i en aquell moment en què els dos ens perdiem, en Cesc va exclamar des del menjador:
-Martí, vigila amb la noia, eh? Que no volem merders!
Vaig agafar un parell de plats i els vaig portar cap a la taula. Vaig anar a buscar alguna cadira plegable que hi havia en un racó de l'habitació i, en passar pel seu costat, li vaig dir:
-Ai, gràcies, Cesc, si no l'arribes a avisar, se'm menja la boca!
-Uhhh... -van cridar la resta. També es va sentir un xiulet per sobre.
Em vaig deixar caure en una cadira de la cuina, mentre en Martí servia la resta de pizzes, i tothom em va imitar. Estavem tots molt exaltats, i vam acabar-nos les 5 pizzes que teniem (barbacoa, quatre formatges, campesina, margarita i mediterrània) en un moment. Els nois, com sempre, es van començar a tirar el menjar per sobre, fins que un tros li va anar a parar a la Mònica, i va començar a tirar-ne ella també, i la Isabel i jo ens hi vam afegir. Ens vam barallar per la pizza, vam cridar i vam correr per la cuina, fugint de qualsevol tros de menjar volador. Li vaig tirar a el meu noi un tros de pizza, i es va aixecar, perseguint-me per la cuina, fins que al final, marejada de tantes voltes, em vaig deixar atrapar tirant-me a terra. Em va agafar i també es va tirar a terra. Després va venir la Mònica, i va cridar:
-Piló!!!
Total, que ja hi vam ser. Tothom a sobre nostre. Uff, i com pesaven! Vam quedar tots rient, estirats per la cuina, entre restes de menjar i sabates que ens haviem anat traient.
Al final, els nois van anar marxant, tot dient bona nit, i nosaltres ens en vam anar a dormir, cansades d'aquella nit, i encara de la nit anterior. L'endemà ja seria diumenge, i haviem decidit, si no estavem molt cansats, apuntar-nos a l'excursió que feien cada cap de setmana organitzada des de l'escola, que, encara que sempre estava plena de nens de primer i segon, no perdia la seva gràcia.