***
I per fi va arribar el vespre, vam sopar entrepans calents de formatge (mmmm...) i després vam estar una estona parlant, esperant que fossin les 11, quan els vigilants se n'anaven, i només quedaven a l'escola dues infermeres que sempre hi eren per si algú no es trobava bé o per si hi havia algun problema.
Llavors vam agafar les llanternes, ens vam posar les sabatilles i vam anar cap a la zona de les habitacions de nois. En passar davant de la porta del costat vaig veure: Mònica Fanals.
Va ser un moment, però de seguida em va venir ell al cap. Seria possible? M'havia enamorat del germà d'una amiga? Al cap i a la fi tenia sentit, perquè ella tenia un germà de la nostra edat més o menys a l'escola. Oh, Déu meu!
I vam anar per passadissos, que segurament havia vist de dia, però de nit semblaven molt més tenebrosos. I al final hi vam arribar. Vam trucar a una porta. Martí Fanals i dos més. El cor em va fer un salt, en veure'l, i les meves sospites es van confirmar.
-Hola germaneta! -va dir.
-No cal que et facis el simpàtic, ara, eh? -va respondre la Mònica.
-Ui, noia, parla'm millor, no? Que sóc el teu germà gran i a sobre estàs a la meva habitació! -es va queixar ell-. Ai, perdona Isabel, passa. Hola... Anna, oi?
-Sí -vaig dir, un pèl cohibida.
-Hola!! -ens van cridar dos nois, que estaven mig estirats a un llit parlant i menjant patates.
-Hola! -va dir la Isabel-. Mira, Anna, te'ls presento: En Roger i en Cesc.
-Eh... hola. -vaig respodre.
En Martí se'n va anar, per tornar deu segons més tard amb dos nois més. Un d'ells li va dir a la Mònica:
-Ostres, Mònica! Has crescut! Ara ja et podem mirar com a una dona!
-Ei, noi, para el carro! -va dir en Martí-. A la meva germana ni la toquis, eh?
-Mireu qui tenim aquí! -va respondre aquell mateix-. El germà protector entra en acció!
La Isabel i jo vam riure, però la Mònica més aviat feia cara de pomes agres. Només ho feia de broma, és clar, es notava de tres hores lluny que s'estimava molt al seu germà, i ell igual.
La Isabel va anar al costat d'en Cesc, i la Mònica em va fer seure en un altre llit, al seu costat. Vam estar una estona fent el burru amb aquells nois tan simpàtics i esbojarrats, i després ella es va aixecar per beure aigua, provocant que en Martí s'assegués al meu costat. Em deuria posar tensa de cop, perquè al cap d'uns segons em va posar les mans a la cintura i em va dir a l'orella:
-Tranquil·litza't dona que només sóc jo.
Això em sembla que encara m'hauria posat més nerviosa normalment, però vaig estar realment tranquil·la. De totes maneres, em sembla que amb aquell cacaolat m'hi havien posat alguna cosa més, perquè estava excepcionalment eufòrica, i quan vam fer votacions per posar o no una pel·lícula de por, vaig votar que sí. Amb l'experiència que tenia de pel·lícules d'aquestes, em vaig sorprendre a mi mateixa i tot.
Total: que vaig acabar d'esquenes a la televisió, mirant en Martí, inevitablement, perquè continuava al meu costat. Em mossegava fort els llavis, intentant no plorar, perquè llavors va ser la primera vegada que vaig trobar a faltar els meus pares i la meva família en aquell lloc. Al final, no vaig poder més, i una llàgrima em va caure galtes avall. I després una altra, i una altra.
I es va girar, i em va veure plorant. I em va dir:
-Ei, preciosa, què et passa?
Vaig fer que no amb el cap, i em va envoltar amb els seus braços. Uff, li deuria deixar la samarreta xopa de tant que vaig plorar. Tots estaven mirant la pel·lícula, i només la Isabel em va mirar amb cara interrogativa mentre ell em duia fora de l'habitació. Em va continuar abraçant, al final del passadís, sota una finestra per on es veia la lluna.
-Què et passa? T'enyores?
-Sí, podria ser això -li vaig respondre.
-No et preocupis, a tothom li passa quan arriba aquí. Sembla tot tan poc acollidor... Jo també em vaig enyorar el primer any, ja t'entenc.
-No em pots entendre! Això meu és molt més complicat que això!-li vaig cridar.
-...
-No estic aquí perquè jo vulgui! M'hi van obligar, i no puc veure els meus pares fins d'aquí a vuit mesos com a mínim! I ja en porto quatre! -vaig continuar.
-Perdona, Anna, no ho sabia -va dir només.
I vaig tornar a esclatar en plors.
-Ei... No ploris, preciosa...
-Ho sento... -em vaig disculpar-. No et mereixes aguantar els meus atacs.
-Tranquil·la, que no em molesta. És més, m'agrada. -va dir-. Tota tu m'agrades.
Ei, que potser s'estava declarant? Per si de cas vaig dir:
-Tu tampoc estàs malament...
-Noia, no comparis.
I em va tornar a abraçar, i així ens vam quedar, sota la lluna, en aquell passadís a les fosques. Fins que vam decidir que la peli ja s'hauria acabat, i em va ajudar a aixecar-me.
I va passar. El que imaginava des que l'havia vist en aquella sala del piano. Suaument els nostres llavis es van tocar, com per accident. El meu cor es va accelerar. Em vaig tornar a tensar, atordida per aquell contacte imprevist. Quan estava a punt d'entrar a l'habitació em va dir:
-Ei, si entres així es pensaran que t'he fet alguna cosa.
El vaig agafar i, encara sota l'efecte d'aquell "cacaolat", el vaig tornar a besar. Aquest cop més intensament.
I es va girar, i em va veure plorant. I em va dir:
-Ei, preciosa, què et passa?
Vaig fer que no amb el cap, i em va envoltar amb els seus braços. Uff, li deuria deixar la samarreta xopa de tant que vaig plorar. Tots estaven mirant la pel·lícula, i només la Isabel em va mirar amb cara interrogativa mentre ell em duia fora de l'habitació. Em va continuar abraçant, al final del passadís, sota una finestra per on es veia la lluna.
-Què et passa? T'enyores?
-Sí, podria ser això -li vaig respondre.
-No et preocupis, a tothom li passa quan arriba aquí. Sembla tot tan poc acollidor... Jo també em vaig enyorar el primer any, ja t'entenc.
-No em pots entendre! Això meu és molt més complicat que això!-li vaig cridar.
-...
-No estic aquí perquè jo vulgui! M'hi van obligar, i no puc veure els meus pares fins d'aquí a vuit mesos com a mínim! I ja en porto quatre! -vaig continuar.
-Perdona, Anna, no ho sabia -va dir només.
I vaig tornar a esclatar en plors.
-Ei... No ploris, preciosa...
-Ho sento... -em vaig disculpar-. No et mereixes aguantar els meus atacs.
-Tranquil·la, que no em molesta. És més, m'agrada. -va dir-. Tota tu m'agrades.
Ei, que potser s'estava declarant? Per si de cas vaig dir:
-Tu tampoc estàs malament...
-Noia, no comparis.
I em va tornar a abraçar, i així ens vam quedar, sota la lluna, en aquell passadís a les fosques. Fins que vam decidir que la peli ja s'hauria acabat, i em va ajudar a aixecar-me.
I va passar. El que imaginava des que l'havia vist en aquella sala del piano. Suaument els nostres llavis es van tocar, com per accident. El meu cor es va accelerar. Em vaig tornar a tensar, atordida per aquell contacte imprevist. Quan estava a punt d'entrar a l'habitació em va dir:
-Ei, si entres així es pensaran que t'he fet alguna cosa.
El vaig agafar i, encara sota l'efecte d'aquell "cacaolat", el vaig tornar a besar. Aquest cop més intensament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada