Historietes... (2)

Em vaig asseure i vaig començar a tocar. El noi tenia raó, aquell piano era molt bo. Només va ser més tard, al llit, quan pensava en aquella trobada, quan vaig recordar que no sabia com es deia. Tant se val, ja li preguntaria un altre dia.

***

Em vaig despertar, vaig obrir els ulls i, confusa, em vaig adonar que no era a casa meva. Tampoc era a casa els meus avis, i no semblava l'habitació de cap amiga meva. Vaig pensar que encara somiava i vaig tornar a tancar els ulls, fins que vaig sentir una noia histèrica que deia el meu nom:

-Anna! Anna! Desperta que comença el curs!- va dir la Carla.

Uff, sí, estava allà. Vaig tornar a obrir els ulls i vaig veure que la Carla i la Isabel ja s'estaven vestint.

-Quina hora és?- vaig preguntar.

-Dos quarts de nou- em va respondre la Isabel.

Perfecte, començavem al cap de mitja hora, i abans m'havia de dutxar vestir, menjar, preparar les coses... No tenia més opcions que aixecar-me i anar cap a la dutxa.

Mmm... l'aigua estava calenteta... havia tingut certs dubtes de sí en aquell lloc hi hauria aigua calenta, i em vaig alegrar en poder comprovar que sí. Llàstima que no m'hi pogués estar gaire estona. Vaig sortir de sota l'aigua, em vaig embolicar amb la tovallola i em vaig assecar el cabell. No recordava haver vist l'assecador allà, el dia abans, però segur que la seva propietària me'l deixava.

Entre una cosa i altra, ja havien passat deu minuts, i algú trucava a la porta.

-Anna, estàs? He d'anar al lavabo!

-Un moment!

Em vaig posar la roba interior i vaig sortir. La Carla va entrar corrent i va tancar la porta. La Isabel estava asseguda en una cadira, prop de la taula, vestida, pentinada i amb tot preparat.

-T'he guardat una torrada i una mica de cafè. T'agrada la melmelada de maduixa?- em va preguntar.

-M'encanta! Gràcies, Isabel, ets un sol!- li vaig dir.

Em vaig posar aquell uniforme nou, les mitges primes, la faldilla verda, la camisa blanca, un jersei gris sense mànigues amb l'escut de l'institut, i unes ballarines negres. Em vaig mirar al mirall.

-Ostres, Isabel, mira! Semblo una bona nena! Aplicada, responsable... Uau!

Ella va riure i em va dir:

-Home, és clar. Què et penses? Amb aquest uniforme tots ho semblem!

Vaig anar ben contenta cap a la taula i vaig agafar la torrada que m'havia untat la Isabel. Em va advertir que no em taqués, perquè la melmelada és difícil de netejar. M'ho vaig prendre tot com si fos una senyoreta, amb molt de compte amb totes les postures, per començar a comportar-me com semblava que ho feia tothom aquí.

La Isabel era realment la meva protectora: Em va ajudar a preparar els llibres, les llibretes, l'estoig, tot. Mentrestant, la Carla, asseguda al meu llit, m'anava explicant el caràcter de tots els del nostre curs.

Quan vam acabar només quedaven cinc minuts per les nou, així que vam anar corrent cap a la classe. Era un bon avantatge allò de viure allà, així només vam haver de creuar el pati i anar cap a l'edifici on feiem classe.

Uff, la profe encara no havia arribat. Tothom estava dret parlant i explicant les històries i aventures d'aquell estiu, així que vam passar desaparcebudes. 

Sense poder-ho evitar, la Carla em va agafar de bracet i em va anar presentant totes les noies de la classe. La Sandra, la Teresa, la Fàtima, una noia que tenia un germà bessó, i unes quantes més amb noms que vaig oblidar. Totes semblaven simpàtiques i bones noies, i cap d'elles em va mirar malament ni va fer mala cara quan ens van presentar. Només durant un instant em va semblar sentir una veu estranyament coneguda, però de seguida va quedar ofegada per la meva companya d'habitació que em portava cap al mig de la classe, a seure, perquè els profes ja estaven arribant.

Doncs sí, va entrar la professora que havia vist ahir, i en aquell moment només vaig desitjar que no em fes presentar davant de tota la classe. No ho va fer. Només va començar a passar llista.

-Adell, Toni.

-Sí.

-Aymerich, Joana.

-Sí.

-Batlle, Sandra.

-Sí.

-Crosas, Ernest.

-Sí.

-Espuña, Anna.

-Sí.- vaig dir.

-Fanals, Martí.

-Sí.- va respondre la veu coneguda, des d'una de les últimes files.

No vaig poder evitar girar-me, mentre la professora continuava llegint els noms de la seva llista. I el vaig veure. El noi del piano. Així que es deia Martí Fanals. I anava després de jo a la llista. Em va mirar, i com que sabia que em posaria vermella, em vaig girar cap endavant.
-Roig, Isabel.
-Sí.- va respondre la meva amiga.
-Sy, Fàtima.
-Sí.
-Terrats, Carla.
-Sí.- va dir l'altra amiga.
-Vaquer, Laia.
-Sí.
-Vaquer, Ramon.
-Sí.
-Xifra, Maria.
-Sí.